dilluns, 4 de juliol de 2011

Emma Zunz a Manhattan

Com era d’esperar, el cas de Dominique Strauss-Khan evoluciona cap a un territori menys desfavorable per a l’acusat. De moment, l’home ja ha quedat alliberat de reclusió i polsereta ominosa. És a dir, que podrà fer vida de Millet, sense sortir dels Estats Units. Si ara jo em posés sentenciós i afirmés que la justícia sempre acaba afavorint els poderosos cometria un error de caire adverbial. Sempr eno. Això només passa gairebé sempre. Però que ningú no s’esquinci cap camisa d’Armani. Solaçar-nos en una presumpta connivència dels jutges no porta enlloc. No estem parlant de corrupció sinó de recursos. La justícia estatunidenca és un dels pilars del sistema que regeix el país d’Obama i el seu pes moral equival al de la monarquia britànica o el partit comunista xinès, per posar dos exemples innocents. Però això no treu que el ciutadà que pugui pagar els millors advocats tingui a les mans un seguit d’instruments preciosos per aconseguir que la balança de la justícia caigui de la seva banda. I això mitjançant el simple mètode narratiu d’explicar la realitat de la manera més convenient. És a dir, el vell somni de dominar la realitat que compartim reis, governants, revolucionaris, opinadors, publicitaris, arquitectes, novel·listes i altres especímens de la fauna humana. Els senyors Benjamin Brafman i William W. Taylor III, advocats defensors de Dominique Strauss-Kahn, han aconseguit invertir la tendència que, fora de França, condemnava el seu defensat abans del judici. Ho han fet a còpia d’investigacions i habilitats comunicatives, més que no pas pròpiament jurídiques, però el resultat d’un mes i mig de feina ben pagada és que l’opinió pública comença a donar crèdit a la tesi conspiracionista. Vist que el contacte sexual sembla innegable, l’estratègia ha estat centrar-se en les intencions, que sempre són interpretables. De moment, el relat d’un trempat (en el sentit d’eixerit) senyor Ramon empaitant la criada ha quedat matisat per una ombra de sospita que presentaria l’assistenta com una noia de costums relaxats perfectament informada sobre el punt feble del senyor poderós.
Fins al proper 18 de juliol el judici no es reprendrà, però de moment Strauss-Kahn podrà retallar una mica de despesa. A banda dels 6 milions de dòlars (1 de fiança i 5 d’aval), la broma del confinament li estava costant 250.000 dòlars al mes, unes xifres que són d’upa, tot i que potser en el mercat futbolístic desmereixerien una mica. Al famós conte de Borges Emma Zunz practica el sexe consentit amb un mariner desconegut i acusa de violació un empresari. Els avenços de la ciència forense canvien una mica l’argument en el cas de Manhattan, però la capacitat dels cotitzadíssims advocats per acostar-se al relat de Borges és innegable. Amb l’agreujant que en aquesta versió la dona que denuncia haver estat violada no actuaria per revenja (que és un esport de risc social que molts confonen amb la justícia) sinó per mer interès econòmic, tal com es desprén del confús relat dels telèfons diversos i els ingressos en compte. Total, que el judici va camí de convertir-se en un nou cas OJ Simpson i la pressió que caurà sobre la treballadora guineana es comptarà per bars (entenen un bar com una mesura de pressió equivalent a 100.000 pascals). Si hi ha hagut cap mena de conspiració contra la bragueta calenta de Strauss-Kahn els seus promotors ja n’han tret prou suc: el gran home ha quedat fora del FMI i de la cursa presidencial francesa. La llei del pèndol fa témer que la justícia en pes es desplomi ara sobre la presumpta víctima. Pobra Emma Zunz de Manhattan!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 4 de juliol de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir