Fill, sóc bankera

Aquest divendres farà dos mesos que va començar el moviment del 15M, conegut com el dels indignats. Ahir va fer un any de la gran manifestació independentista del 11-J que va omplir els carrers de catalans indignats amb la sentència de l'Estatut. Són dues onades d'indignació de caire divers, tot i les convergències. L'efecte aniversari ha multiplicat els debats sobre les conseqüències de l'11-J. El balanç va per barris. Si, per exemple, ens aturéssim davant d'un quiosc podríem arribar a la conclusió que la mobilització ha fet augmentar la presència del català. Si, per contra, ens dediquéssim a analitzar el nou mapa polític, veuríem que l'espai independentista (en sentit literal) o sobiranista (en figurat) ha adoptat un aire gaudinià. Ara hi predomina el trencadís. Tot i la victòria de CiU, la unitat del carrer s'ha transformat en diversitat a l'urna. Pel que fa a la segona onada d'indignació, encara és d'hora per debatre'n les conseqüències polítiques, tot i els moviments que s'albiren. Aviat ens inundaran amb debats, suplements i llibres sobre el tema. De moment, quan tot just s'acaben de desmantellar els campaments i encara no fa ni dos mesos de les primeres protestes a la plaça del Sol, dues són les traces més visibles a les pàgines dels diaris.

La primera és la investigació judicial sobre el presumpte frau de l'SGAE. És un cas complex, però queda clar que la lluita contra la llei Sinde va articular un moviment clau a l'hora d'explicar la protesta (sobretot a Sol) i d'aquella lluita surten aquestes denúncies. La segona té presència als mitjans de comunicació a través del dolorós mètode del pagament. S'han adonat de la proliferació d'anuncis protagonitzats per éssers anònims que aviat es faran banker o bankera? Per exemple, el d'una mestra: “Els nens li diuen la senyo. No saben que aviat es farà Bankera”. Sí, bankera, així amb ca d'okupa rastaflàutic. És una campanya delirant per col·locar accions d'una entitat financera anomenada Bankia que reuneix set caixes d'estalvis que s'han caracteritzat per la seva eficiència comptable, ehem, capitanejades per Caja Madrid i Bancaja. Els cervellets de Bankia han arribat a la sàvia conclusió que ara mateix la professió de banquer té un gran prestigi social. I, perquè no els diguin que no són sensibles a les reivindicacions de la gent, hi destaquen la K amb el color verd (esperança) corporatiu. Això sí, et volen fer banker però et cobren dos euros al mes de manteniment del compte si el teu saldo està per sota dels 2000 euros, en la línia del capitalisme ètic, aquell extraordinari concepte creat per Sarkozy la tardor de 2008, quan la crisi començava a treure la poteta a tot el món llevat de la Moncloa. Sarkozy predicava “la fi del laissez-faire i una refundació del capitalisme sobre bases ètiques”.

La campanya del “fes-te Bankera” mereixeria un premi Pessoa, que encara no existeix però caldrà crear-lo amb urgència per premiar la publicitat més torera. Fernando Pessoa va escriure O banqueiro anarquista set anys abans del crack econòmic del 29. En l'obra del portuguès un vell anarquista argumenta, amb una lògica aclaparadora no exempta de paradoxes, que l'única possibilitat que li queda de mantenir la seva militància àcrata és fer-se banquer. Els de Bankia deuen pensar el mateix. Els pobres empleats de banca ho agrairan. En conec uns quants que, des de fa uns mesos, dissimulen quan els seus fills petits els demanen per algun treball escolar que de què treballa el pare o la mare. N'hi ha un que fins i tot es plantejava de dir-li que feia de pianista en un bordell.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 11 de juliol de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma