dimarts, 26 de juliol de 2011

I Francisco Camps va baixar del burro

Al final Francisco Camps va baixar del burro i el dimecres va dimitir com a president de la Generalitat Valenciana. Mentre pronunciava el seu últim discurs al pati gòtic de Palau, perpètuament bronzejat i amb aquella cara de faraó a punt d’entrar a la piràmide, em va fer pensar en el seu menyspreu constant per la cultura catalana. Si Camps hagués llegit Bernat Metge, o només algun passatge dialèctic del Tirant, ara tal vegada les paraules li haurien sortit més autèntiques, o com a mínim menys carregades d’egocentrisme polític. Potser hauria pogut explicar millor que ell no ha dimitit, sinó que l’han dimitit, perquè tothom sap que a València aquest verb no es conjuga en primera persona, ni en broma. Un amic meu té una teoria plausible: els polítics valencians paguen els seus errors i reben l’escarni públic a les Falles. Quan cremen els seus ninots, les seves caricatures, es com si dimitissin davant del poble que els observa. L’endemà, amb la fumassa i les cendres, reneixen.

De tota manera, els arguments de Camps no són nous i demostren un cop més que a Espanya els polítics no saben dimitir. Ni els de dretes ni els d’esquerres. No tenen aquella disposició necessària per fer el mutis i sortir d’escena amb dignitat. No, el polític espanyol dimiteix per despit, amb abrivament, cridant amb una èpica de Mio Cid. No és un suïcidi discret, sinó que demana al company que li aguanti l’espasa i se la clava amb escàndol, com si fos un assassinat. Camps ha parlat de sacrifici personal; Rajoy diu que ha actuat amb grandesa. No hi ha en les seves paraules ni una engruna de penediment, ni tan sols de culpa. Això passa perquè a Espanya la dimissió és una arma electoral sense pólvora, sobretot per marcar territori. Tots recordem la cantarella d’Aznar: “Váyase, señor González”, que va funcionar per esgotament. El polític espanyol no dimiteix mai perquè un cop escollit es creu etern, imprescindible. No sé si això, també, és un signe de democràcia massa tendra o és genètic.

Per tot plegat, mentre escoltava les excuses de Camps, vaig pensar també en Mònica Oltra, la diputada de la Coalició Compromís. D’ençà que va esclatar el cas Gürtel, la seva veu ha sonat amb força al Parlament valencià, cantant-les clares davant uns diputats del PP que sovint la tractaven amb un paternalisme masclista o simplement la insultaven. La caiguda de Camps, ara, s’ha de comptar també com una victòria d’Oltra i el seu partit, un motiu per confiar en les paraules i en la política.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juliol del 2011.














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir