dijous, 21 de juliol de 2011

Nempimania vintage

Llegeixo en diversos mitjans una d'aquelles paraules noves d'origen japonès que demostren, d'una manera lenta però constant, la penetració cultural nipona. Neologismes adoptats per tothom com karaoke, hikikomori o sudoku, que van succeir una primera tongada de manlleus que podríem exemplificar amb geisha, kamikaze i samurai. Les paraules són signes del temps. El trio més antic traspua èpica. El més nou, trivialitat. Per això, en assabentar-me de la nempimania he corregut a veure què vol dir. D'entrada, salta a la vista que és una paraula híbrida, digna de l'univers transversal que Haruki Murakami ha bastit amb les seves obres. Nempimania és una paraula composta amb una primera part oriental i una segona occidental. Nempi és una contracció de la paraula que podríem transcriure en alfabet llatí com nenryoshohiryo (economia de benzina), mentre que mania és un terme molt usat en patologies diverses: cleptomania, dipsomania, megalomania, melomania, monomania, nimfomania, piromania, toxicomania... Prové del grec i designa la bogeria. Amb aquests precedents, no ens ha d'estranyar que la nempimania sigui definida com l'obsessió malaltissa per aconseguir estalviar el màxim de combustible quan es condueix un automòbil híbrid. Llegeixo que els campions de la nempimania són els propietaris de Toyota Prius i altres models d'automòbil que funcionen amb una barreja de combustible fòssil i electricitat. L'altre dia vaig conèixer un nempimaníac conspicu, que fins i tot havia triomfat en una cursa en la qual guanyava qui corria la major distància possible amb un mínim de combustible, com en aquelles competicions entre fumadors de pipa que guanya qui la fa durar més amb el mateix tabac. Els trucs són diversos: evitar les accelerades, calcular els semàfors per no haver de frenar, conduir descalç per tenir més tacte o la maniobra coneguda amb l’anglicisme pulse & glide, que consisteix en agafar embranzida (pulse) i després aprofitar la inèrcia amb el motor tècnicament apagat (glide), com una bici en baixada.

 
Tanta obsessió per l'estalvi no pot ser bona, per més crítica que sigui la situació econòmica actual. És clar que aquest cop els japonesos tampoc no han inventat res. Recordo que  mon pare, durant la crisi del petroli de primers del setanta, practicava una mena de pulse & glide d'estar per casa amb el seu Seat 1430. Després d'anys de comerciar amb carbó, en aquella època feia de viatjant de calç i ciment. Sempre que podia, jo l'acompanyava a visitar clients i llavors ell m'explicava que la vida estava molt cara i que calia estalviar benzina. Per això, cada cop que passàvem per una benzinera treia una llibreteta de la guantera i hi anotava els quilòmetres que dúiem, els litres que posàvem i els diners que ens costaven. Amb aquelles dades i diverses regles de tres, mon pare calculava el consum de benzina per cada cent quilòmetres. Jjo sempre li demanava que per què cent i no vuitanta i ell em deia que els justos van al cel. Al final, maquillava les dades escandaloses que li sortien dient que havia anat molt per ciutat o molt per autopista, que eren les dues variables que incitaven més al consum: anar a poc a poc o molt de pressa. Mon pare va abandonar la seva tècnica innominada de pulse & glide el dia que el fre se li va sobrecarregar de tant circular amb el motor apagat per les Costes de Garraf i vam estar a punt de fotre'ns daltabaix. Allà es va acabar l'estalvi i la, ara sé com dir-ne, incipient nempimania del pare. Recordo com va rematar l'assumpte: “de vegades, fill meu, comprar barat et pot sortir molt car”.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 18 de juliol de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir