A propòsit del mite

Sempre que la mort estronca una carrera lluminosa i amb més futur que passat, com en el cas d’ Amy Winehouse, el dolor s’acaba acceptant a través de la fixació del mite, la imatge eterna que ja no canviarà. Així, aquests dies hem vist àlbums de fotos de la cantant, hem tornat a escoltar les seves cançons i els crítics han exalçat el seu segon i últim disc, Back to black (2006). Una vegada més, s’ha recordat la sorprenent connexió de la seva música amb el soul americà de la dècada dels 60: caram, una dona blanca, anglesa i d’origen jueu, que revisava els clàssics i actualitzava els ritmes de la Motown.

Entre tanta mitomania, potser s’ha remarcat poc que el caràcter trencador de Back to black es deu en part a Mark Ronson, productor del disc junt amb Salaam Remi. Ronson feia temps que donava voltes a aquell so i en Amy Winehouse hi va trobar la veu ideal, ferma i a vegades aspra. El seu disc revivia el soul de la Motown, sí, però amb ganes d’innovar. En el fons, en la seva tradició també hi havia el northern soul anglès, una baula que l’unia a la música mod dels 80, sobretot pel que fa a l’actitud de la cantant. Una cançó perfecta com Addicted, per exemple, amb la seva atmosfera de club un diumenge a la tarda, resumeix molt bé aquelles aliances secretes.

El que és realment curiós és que al cap d’un any, en ple èxit d’ Amy, Ronson va produir dos intents més que exploraven variants d’aquest so: les cantants Estelle i Adele. Recordo haver sentit per primera vegada la cançó Right as rain, d’ Adele, i haver pensat que era una bona imitació, enganxosa, però molt menys descarada. Ara, en la mort d’ Amy Winehouse, coincideix que Adele és número u a tot el món amb el seu segon disc. Té 21 anys i una imatge amable, sense tatuatges ni paparazzis que li vagin al darrere. Com va escriure el crític Sasha Frere-Jones al New Yorker, la carrera d’ Adele serà llarga perquè agrada a «les mares de família, de mitjana edat, que no saben com piratejar música i entren en un Starbucks quan volen comprar el seu disc».

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juliol del 2011. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma