dijous, 21 de juliol de 2011

Suïcidi exemplar

El president Salvador Allende es va suïcidar. Així ho van afirmar el dimarts la senadora socialista Isabel Allende, filla de l’expresident, i el jutge Mario Carroza després de dos mesos d’investigació. Carroza ha treballat per establir les causes de la mort del president durant el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973. Es tractava de resoldre la controvèrsia entre les diverses versions de la seva mort. L’oficial establia que havia estat un magnicidi, és a dir, que Allende havia mort assassinat pels seguidors de Pinochet. Una segona versió sostenia que el president s’havia suïcidat amb el fusell d’assalt AK-47 que li havia regalat Fidel Castro l’any 1971. I encara n’han circulat d’altres. Fa uns mesos el periodista Camilo Taufic va qualificar la mort d’Allende de suïcidi assistit. Segons Taufic, Allende es va voler suïcidar amb un tret de pistola però va fallar, de manera que el president va quedar malferit i un dels escortes del GAP (Grupo de Amigos Personales) el va rematar amb un tret de gràcia. Les conclusions presentades el dimarts pel jutge Carroza i la filla d’Allende desmenteixen aquesta tesi. El director del Servicio Médico Legal, Patricio Bustos, també confirma la tesi del suïcidi. La investigació ha remogut el passat, com no podia ser altrament. Fa pocs dies el jutge Carroza va cridar a declarar l’excomandant en cap de la FACH (Fuerza Aérea Chilena), general Fernando Matthei, per aprofundir en la investigació sobre els pilots que van bombardejar el Palacio de la Moneda. Tot plegat, el relat dels fets del 73 conflueix en les 500 pàgines de l’informe que va presentar el dimarts una emocionada Isabel Allende.
Val la pena detenir-se en aquesta emoció, provinent de la restitució de la memòria. Paradoxalment, els suïcides han estat sempre mal considerats a les comunitats d’arrel judeocristiana, fins al punt de ser enterrats fora dels recintes sagrats. El suïcida és vist com un escapista que no és prou valent per afrontar la realitat i tira pel dret, usurpant la potestat divina de decidir el moment de la mort dels éssers vius. I tanmateix, en el cas del president Allende, la restitució de la memòria i la dignitat d’un personatge de la seva rellevància va associada al suïcidi entès com un acte de resistència suprema que privar l’enemic del poder de matar-te, en una lògica gens aliena al lema revolución o muerte. L’honorabilitat de l’Allende suïcida, en el context del setge militar, és més a prop d’una sensibilitat oriental com la que justificava l’harakiri entre els japonesos. Poques vegades llegim als diaris occidentals la paraula suïcidi associada a la mort d’algú, a menys que sigui la d’un terrorista suïcida, un kamikaze d’infanteria carregat d’explosius que s’immola per una causa i mor matant. Entre nosaltres el suïcidi és un tabú per raons històriques i contemporànies. Sobre les primeres ja han escrit força els antropòlegs. Les segones en són una conseqüència de caire més prosaic: a la lletra menuda de les pòlisses d’assegurança de vida figura el suïcidi com una causa que eximeix la companyia de pagar la indemnització. En cas de dubte sobre les causes d’una mort, publicar en lletres de motlle la paraula suïcidi com una mera especulació pot perjudicar la família del difunt d’una manera lamentable. Per això molts suïcidis queden sepultats sota la denominació de morts accidentals o altres eufemismes. No és el cas del president Allende. Queda clar que la suspensió de llibertats d’una dictadura talla de soca-rel qualsevol assegurança de vida, tot esborrant-ne les clàusules d’una tacada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 28 de juliol de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir