Tots som Flecha

Diumenge, els amants del ciclisme vam indignar-nos veient el Tour de França. L'etapa havia començat amb un reguitzell de caigudes que semblaven provocades per un trencalòs, la temible au carronyaire de nom premonitori, atès que Aleksandre Vinokúrov es va trencar el cap del fèmur, David Zabriskie el canell, Jurgen van den Broeck l'omòplat i Amets Txurruca la clavícula. El ciclisme és un esport de risc i els corredors uns éssers intrèpids que deixen la pell a les pujades i arrisquen a les baixades. A l'últim tram de l'etapa un nou accident va provocar una onada d'indignació popular com la que, en temps del virginià Charles Lynch, va portar les masses a inventar el linxament. Tothom ho ha pogut veure repetit per Twitter, bar i diari: un cotxe de la tele francesa que avançava el grup d'escapats atropella d'una manera esperpèntica el ciclista català Juan Antonio Flecha i aquest, de retop, arrossega l'holandès Johnny Hoogerland. Miraculosament, el trencalòs no sobrevolava la carretera  i l'única cosa que es van trencar els dos atropellats va ser el mallot. Hoogerland i Flecha van reprendre l'etapa i van aconseguir arribar a la meta de Saint Flour, ensangonats i masegats. Els atropelladors han estat expulsats del Tour, els atropellats premiats d'una manera destacada amb la combativitat i l'episodi deplorat per tothom. Per bé que les seqüeles siguin menors, la impotència que deuen sentir Flecha i Hoogerland és més amarga que la d'altres accidentats. La seva desgràcia té causes del tot alienes als seus actes. Mirem d'imaginar-nos-ho. 
 
Tenim un conductor cretí que no veu un arbre i fa un cop de volant per esquivar-lo. Condueix un vehicle de l'empresa Euro Media, subcontractada per la televisió francesa per garantir la cobertura tècnica de la complexa retransmissió televisiva del Tour. No és el primer cop que això passa. La setmana passada ja van expulsar una moto de la premsa gràfica perquè va provocar la caiguda del danès Sörensen, tot i que allò no va ser tan flagrant perquè la moto va relliscar a la carretera mullada. En el cas que ens ocupa el vehicle culpable de l'accident actua amb una prepotència que no resulta gaire difícil d'associar al mitjà que representa. El poder de le tele és molt gran i, tot sovint, s'expressa atropellant tothom per imposar la seva llei. I no parlo d'Aída Nízar a Supervivientes. Només cal analitzar els horaris del futbol per adonar-se que el mitjà televisiu sap atropellar. En el cas d'un esport sense recintes tancats com el ciclisme en línia, la tele no només retransmet sinó que configura la mateixa essència de la cursa, tot projectant les marques comercials que la fan possible i el territori que l'acull. El Tour és un colossal videoreportatge de França des de l'aire. Cap ministeri de Turisme de cap país del món no tindria prou calés per pagar-lo. 

Quan el cotxe de la televisió francesa envesteix els pobres ciclistes, aquests experimenten una doble fragilitat contradictòria: la individual davant del cretí que fa el cop de volant i la social davant el mitjà que paga al cretí. La integritat física dels ciclistes corre perill per culpa dels cotxes que faciliten una retransmissió sense la qual no podrien competir. Tots som Flecha perquè tots vivim en una societat més complexa que la caravana del Tour. Tots som Flecha perquè, en certa mesura, tots compartim aquesta doble fragilitat tan contradictòria: els mateixos mecanismes que ens asseguren el benestar ens poden atropellar en qualsevol moment. Tots som Flecha perquè, malgrat la nostra fragilitat, tornem a agafar la bicicleta. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 12 de juliol de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma