Als seus peus

L’altra nit tornava de Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans –l’Elèctric, per entendre’ns- i em concentrava en el pont del peu, molt pronunciat, d’una noia que havia col·locat els peus nus a la butaca del davant. Deu fer uns deu anys, a Buenos Aires, em vaig comprar una revista fetitixista sobre peus, tota ella il·lustrada amb unes fotos esplèndides de peus, turmells i alguns tous de la cama. Ara no me la compraria, en tinc prou d’anar en un tren de rodalia. Cada dia més viatgers es descalcen, estiren les cames i posen els peus damunt dels seients, com si esperessin la visita immediata del podòleg. No sé si és un costum que els immigrants ens han aportat o bé que s’estan integrant amb entusiasme. En qualsevol cas la cohesió social és admirable.

Al meu vagó, uns nois es van asseure a terra perquè sí; uns altres xisclaven com garrins quan els degollen; n’hi havia un d’aires patibularis que duia un iPod i obligava tothom a sentir a tot drap els grans èxits dels mítics Fluorescents Days; un altre brut i sense afaitar escopia a terra de tant en tant (i no en una escopidora portàtil, com manen els cànons).

Les estacions s’anaven succeint mansament: Sant Quirze, Bellaterra, Volpelleres. Tot d’una, a través dels altaveus, el conductor va demanar amb un to apagat i melancòlic: “A ver, por favor, el caballero que se ha quitado la camiseta, ¿sería tan amable de ponérsela? Gracias”.

Anar per Barcelona sense samarreta està multat amb sancions de 120 a 500 euros. Quin gran error, la política de sancions: valdria més seduir, convèncer, engrescar (com tants polítics i opinadors demanen en comptes de les multes lingüístiques). Que el guàrdia s’acostés a aquell turista sense samarreta i li preguntés jovial: “No troba que s’ha girat fresca?”.

Enric Gomà, Ara, 26 de juliol del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma