Dues vocacions

Des de petit petit, Pol Pardal i Passerell (és un nom fals per preservar-li la intimitat) havia fluctuat entre dues vocacions: la d’actor i la d’agent de l’ordre. Això d’actor li venia de col·legi. Com que deia molt bé el vers de Nadal, els seus pares el van apuntar al grup de teatre. De seguida li va agradar l’escenari, aquell joc de ser o no ser. Quant a l’afició policial, el seu avi i el seu pare eren guàrdies urbans i, per tant, ho duia escrit als gens amb tinta blava. A més a més, allò de fer complir la llei també era molt teatral: s’identificava amb Mortadel·lo i les seves mil disfresses, mai no es perdia cap pel·lícula de Peter Sellers fent d’inspector Clouseau.

Les dues vocacions van lluitar tota l’adolescència i, quan va ser l’hora de triar una carrera, va matricular-se a l’Institut del Teatre, qui sap si amb un punt de rebel·lió familiar. A casa seva van tenir un disgust. Un cop llicenciat, va malviure una temporada fent d’actor secundari. Ara es portava el teatre gestual, i ell era més de declamar, de jugar amb la seva veuarra. Com que se sentia incomplet –i no arribava a final de mes– un dia es va treure les oposicions per a guàrdia urbà de Barcelona. A casa seva van tenir una gran alegria. Gràcies a les influències de l’avi i del pare, aviat li van donar feines agraïdes, com ara fer de reforç al Camp Nou durant els partits del Barça.

Aquest estiu, finalment, en Pol ha pogut combinar les seves dues vocacions. L’han destinat a les platges de Barcelona, com a guàrdia urbà secret, d’incògnit. Amb les seves actuacions pot atrapar els venedors ambulants i les massatgistes xineses sense títol que molesten els banyistes. Està pletòric: un dia fa de macarra rus, l’endemà és un italià que vol lligar, l’altre va de francès malcarat. Avui s’ha comprat un barret mexicà i demà patrullarà com si fos un anglès borratxo. Segur que atraparà aquell pakistanès que els ven cervesa calenta i al final sempre els acaba esquivant.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 d’agost del 2011.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma