El senyoriu del Madrid

Dues notícies que s’han produït aquest cap de setmana han confirmat l’estiu de crisi que viu Espanya. En temps difícils, la fe sempre és un valor en alça, per això milers de joves s’han congregat a les planures de Madrid per saludar el Papa i resar durant hores a Nostra Senyora de la Insolació. Mentrestant, els futbolistes professionals feien vaga. Els futbolistes, sí. Potser ha estat pensant en ells que el govern de Zapatero ha anunciat una rebaixa de l’IVA en la compra d’habitatge...

Sense lliga de futbol, la gent ha continuat analitzant els fets de Mourinho i el seu dit curiós, i jo m’hi afegeixo, va. Aquests dies, per criticar les accions vils de Marcelo, Pepe i Mourinho s’ha dit i repetit que el Reial Madrid és un club senyor, i que aquestes baixeses embruten la imatge distingida de la institució. Jo diria que això és una il·lusió i prou. Si repasso la història del Madrid, no trobo que sobresurti com un club amb senyoriu, sinó que sempre l’ha dominat una altra mena de sentiment, més castís, altiu i prepotent. No em sorprèn, per exemple, que l’altre dia els seus jugadors no felicitessin el Barça ni es quedessin al lliurament de la Copa. Han passat molts anys, però a vegades sembla com si encara sentissin la superioritat que els procurava el franquisme...

És veritat que hi ha hagut jugadors com Butragueño, Valdano, Raúl o el mateix Casillas (fins que Mourinho el va abduir cap al costat fosc) que van saber transmetre una imatge prudent i no per això menys arrelada en el madridisme. Però si hi penso durant dos minuts en blaugrana, la balança s’inclina amb força cap a noms com Juanito, Stielike, Camacho, Hierro, Michel, Roberto Carlos o Guti, que sempre tenien un insult de més, un colze per deixar anar, un crit per atemorir els àrbitres. Mourinho és una baula més d’aquesta cadena. Florentino Pérez, que és un president molt tradicional, ja ho sabia quan el va fitxar.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’agost del 2011.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma