L'art que ve de bona mena

En moments de gran trasbals moral, quan constato que la societa occidental naufraga en el relativisme, busco guia i orientació en algun passatge d’una obra magna, per bé que breu, composta per Pau Milà i Fontanals, professor a Llotja i germà, com deuen haver sospitat si tenen bon ull per als cognoms, de Manuel Mila i Fontanals. Estètica infantil. Poble sens art, any sense primavera és un assaig sobre estètica pensat per a la mainada encara que curull de grans ensenyances per a qualsevulla edat, que va sortir a la llum el 1878, imprès a Barcelona per Narciso Ramírez y Cía, per iniciativa d’uns amics (Rigalt, Roig i Caba) que el van editar sense el consentiment de l’autor. Qui sap si amb mala fe.

Milà i Fontanals hi desgrana els preceptes més elevats de l’art mitjançant uns rodolins d’aparença simple, tot i que de molt suc i encara més bruc: “L’art que és d’un bell verdader / és un estímul pel bé”. “Qui no té cap ideal / pot ser un home moral?”. “Quan la moral desapareix, / l’art tot seguit descendeix”. “Quan les arts nobles se’n van / vénen buffos i cancans”. Uns versos que sempre m’arriben endins són aquests: “Buonarroti, Rafael i Vinci són / tres artistes primers, cap d’ells segon”. Queden una mica com la davantera del Barça.

El moment culminant d’Estètica infantil és quan Don Pau, en un rampell genial, s’adreça als ateus, els encara amb el seu materialisme descarnat i els repta: “Matèria i força cega, no hi ha més Déu. / Inspireu-vos, artistes, si podeu”, que és com dir “Apa, valent, ara tu tot sol”. Més enllà de les seves creences pietoses, amb Don Pau s’hi arrengleren tots aquells autors actuals per als quals el cinema i la literatura tenen una missió moral de denúncia i reivindicació. Tan lloable.

Enric Gomà, Ara, 28 de juliol del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma