Ni agost ni res

Barcelona, a l’agost, ja no és un luxe. Ni tan sols és una ganga. Que ho sàpiguen tots els barcelonins que han marxat de vacances, per si volen sentir-se privilegiats. Abans, fins fa tres o quatre anys, els que ens quedàvem a la ciutat teníem una mena de decàleg del bon agost que recitàvem eufòrics. Dèiem: es pot aparcar a tot arreu, no hi ha cues als cinemes, els bars no tenen uns horaris tan estrictes, pots regular l’aire condicionat de la feina al teu gust, etcètera. Tot plegat es resumia en un secret que no revelàvem a ningú: quan Barcelona es buida de gent, és possible ser una altra persona i fins i tot moltes altres persones. De fet, la ciutat t’hi obligava. De sobte no hi havia rutines. Les vacances dels altres et feien canviar els costums, moure’t per altres carrers, descobrir cafès nous que resistien amb orgull, inventar-te passatemps desconeguts.

Ara tot això ja és història. La crisi ha obligat molta gent a quedar-se i ja no hi ha cap diferència. Ara Barcelona és el mateix lloc previsible de la resta de l’any, una ciutat presumida, displicent i sense sang. L’únic canvi és que hi arriben encara més turistes que abans, zombis amb xancletes que com a mínim gasten. Així la gent no es relaxa, no s’oblida de qui és o què fa habitualment. Cada dia es lleven com si algú els hagués de passar llista. L’altre dia, per exemple, un transportista que portava una furgoneta em va maleir els ossos com si estiguéssim en ple mes de novembre, i tot perquè jo volia aparcar en una zona de càrrega i descàrrega. Més tard, al vespre, un taxista em va clavar un moc perquè vaig confondre els carrers de València i de Mallorca, i això que aquell home no escoltava la COPE. Aquest agost hi ha una mala llet còsmica. ¿Qui és l’amo d’aquesta expressió? ¿Joan Brossa, potser? Ja no ho recordo, però en tot cas hi ha una mala llet còsmica i, segons totes les notícies, de moment no desapareixerà.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 d’agost del 2011.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma