Ofertes i saldos culturals

Un dels elogis que s’acostuma a fer d’una ciutat és que compta amb una gran oferta cultural. Sobretot es diu de Nova York, de Londres i de Berlín, mai de Roma o de Marsella. Això ens indica quina idea més pintoresca tenim de la cultura, feta d’exposicions solemnes i musicals de pacotilla (ni a còpia d’absenta encara no he aconseguit oblidar Els Miserables). Als anys vuitanta, un oncle meu repetia sovint que així com a El Molino hi anaven els pagesos catalans, al Folies Bergère hi anaven els pagesos europeus (dit amb el respecte màxim per tots els associats de la Unió de Pagesos; espero que m’hagin entès). Des de llavors que m’he mirat Europa com un continent essencialment pagès i tota aquesta oferta cultural tan enlluernadora com una manera com una altra de rasurar agricultors.

Els que viatgen compulsius a ciutats amb una gran –més ben dit gegantina, colossal, ciclòpia- oferta cultural ens estan dient, si no cantant, xiulant o tocant la gaita, que amb la de Barcelona s’han de mocar amb mitja màniga (quan a mi me’n sobra ben bé la meitat). Després t’assabentes que encara no han anat a veure l’exposició de Brangulí del CCCB. Però se’ls ha d’entendre, Brangulí és cultura local mentre que Bavietsky és universal: són impressionants les fotografies fetes per Bavietsky de les naus de la Casa de la Caritat de Leipzig. Per norma general els pelegrins devots a les ciutats amb gran oferta cultural estan molt interessats en la cultura centreuropea, en la Praga de Kafka i la Trieste de Magris. Els dóna per aquí, com a d’altres els dóna pel patchwork.

Quan tornen, comparteixen generosos amb tothom que ensopeguen la cosa aquesta de l’oferta cultural. En un sopar, ja fa anys, em van acabar explicant Cats. No es van estalviar cap marrameu.

Enric Gomà, 9 d'agost del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma