Aixecar-se tard o d'hora

És la primera vegada que començo un article amb una cita de Josep Pla (i espero que sigui l'última): “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, d'aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar”. És de la collita de cites planianes del 69. Dos anys després, a la bella vila de Santpedor, va néixer un noi que a hores d'ara gairebé encaixa en la definició. Si no l'únic (cal advertir que Pla era molt sentenciós i tendia al maximalisme), Josep Guardiola és un dels pocs catalans actuals que, “havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho ha aconseguit d'una manera explícita i indiscutible”. Això ja no li treu ningú, per més incert que sigui el futur en el món del futbol. D'aquí que (gairebé) tothom aprovés la medalla d'or del Parlament que va rebre la setmana passada i que (gairebé) tothom aplaudís el seu esplèndid discurs. Va ser una peça rodona que va corroborar el que ja intuïm a les conferències de premsa: que Guardiola és un bon narrador. Ibrahimovic el va intentar atacar anomenant-lo filòsof en un d'aquells usos despectius que només ofenen els professionals del ram esmentat (pallasso, peixatera, carreter), però anava errat. El suec ha llegit poca filosofia, o potser ha llegit poc en general. L'especialitat de Guardiola és en la narrativa breu. Després del discurs, els vigilants del Museu del Barça ja deuen haver hagut d'improvisar una resposta per atendre les peticions de visitar el famós despatxet del soterrani (amb la seva catifa i el seu llumet) en el qual Guardiola malda per arribar a l'eureka bisetmanal, és a dir, trobar la manera de vèncer el següent adversari. En boca seva aquest espai, probablement tan convencional com molts altres despat-xos, es fa literari i, per tant, tothom el pot imaginar d'una manera diferent. 
 
Les paraules més citades del seu discurs han estat les que en componien la cloenda: “Si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora ben d'hora, i no hi ha retrets, no hi ha excuses, i ens posem a pencar, som un país imparable, creieu-me que som imparables”. A la botiga de souvenirs Look Now del carrer de Petritxol ja les mostren  estampades en un pòster quadribarrat, talment una cita de Pla. Si abans el narrador Guardiola ens remetia a la foscor del soterrani per buscar la fórmula màgica, ara apel·la a la claror de l'alba. En general, cadascú es lleva quan pot, no pas quan vol. Els horaris de treball, en el cas de tenir feina, són flexibles i cobreixen diversos trams del dia o de la nit. Conec molta gent que es lleva ben tard però que penca moltíssim. Treballadors de la nit, i no només en les diverses modalitats farandulaires, que ja arrosseguem una fama de noctàmbuls guanyada a pols. Moltes altres professions no encaixen en la cita de Guardiola: metges, infermeres, cambrers, vigilants, policies, taxistes, cuiners... Els mateixos polítics que l'escoltaven, de fet, sovint pleguen tard. Però Guardiola parla d'aixecar-se ben d'hora i tothom entén què vol dir. El relat li funciona encara que el lector faci torn de nit o sigui partidari de fer el ronso al llit. Guardiola sap que matinar és una activitat que relacionem amb el verb pencar, sap que en d'altres ciutats que no són Barcelona quan la gent queda a primera hora mai no és abans de les deu, sap que l'Homo Sapiens Catalanibus associa el treball a un despertador. Al Pep només li cal tocar el timbre perquè ens aixequem tots de cop. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 13 de setembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma