dilluns, 26 de setembre de 2011

Això de la tardor barcelonina

A vegades, quan tasten un vi negre, els sommeliers i els bevedors pedants deixen anar que té unes «notes de tardor». Ja sé que es refereixen a aquell gust com de bosc, com de fulles reblanides i terra remenada quan fa unes hores que ha plogut, però jo, digueu-me tòtil, no sempre hi sé apreciar la presència de la tardor. Més enllà dels llocs comuns que tothom reconeix, tan efectius com posar de fons el concert de Vivaldi corresponent, els que vivim a ciutat hem de recórrer a altres indicis per comprendre el que la natura ens amaga. L’asfalt i la vida vertical juguen en contra de les estacions, les fan més uniformes, i molts anys les fulles dels plàtans comencen a caure a mitjan agost.

Anys enrere em guiava per la coincidència d’uns quants senyals. Sabia que arribava la tardor perquè Woody Allen estrenava una nova pel·lícula, Van Morrison treia un nou disc (sempre millor que l’anterior), arribaven els bolets al mercat i el Barça perdia algun partit contra un equip petit. Ara, en canvi, Woody Allen és tan productiu que les seves pel·lícules s’estrenen a la primavera i Van Morrison, que acaba de fer 66 anys, ha decidit que no té cap pressa. Ara hi ha gols de Messi tot l’any i el Barça no té rival, però els rovellons van tan escassos que es venen a un euro la peça.

Si vols saber en quin temps vius, al final sempre has d’aprendre a destriar les pistes que et dóna la ciutat. Un bon dia els aparadors de les botigues de roba ja exposen jerseis de llana, encara que el carter del barri dugui l’uniforme d’estiu. L’endemà et trobes en una retenció de trànsit inesperada perquè de cop i volta, a mitja tarda, tots els pares i les mares van a buscar els nens a l’escola. Un altre dia plou una mica i ja saps que han arribat les festes de la Mercè. Al carrer els turistes es passegen amb els seus anoracs de colors cridaners i, per les olors que pugen del celobert, descobreixes que la veïna fa bullir el primer caldo de la temporada.

Potser l’error de tot plegat és veure la tardor com una cosa massa romàntica o massa tètrica. La rebotiga de l’estiu o l’avantsala de l’hivern. Potser la gràcia de la tardor a ciutat és que ens instal·larà novament en la vida normal, si és que això existeix. Farà més fred, algú tindrà reuma, passaran les eleccions generals, es posaran de moda un acudit, una telesèrie, un restaurant. I una nit, passejant per Gràcia, et trobaràs en Flowers que et vendrà un dels seus calendaris per al 2012, nen.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de setembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir