dissabte, 24 de setembre de 2011

Convidat Monzó

Anys enrere em vaig comprar una lupa, la típica lupa de Sherlock Holmes, amb la intenció de fer el xafarder. Sovint, quan els diaris entrevisten un escriptor, li fan una foto posant a la seva biblioteca. La lupa em permetia acostar-me als llibres que hi havia als prestatges que sortien a la foto, destriar alguns títols, veure com els ordenava l’autor en qüestió. Més endavant vaig adonar-me que encara era més divertit espiar la biblioteca dels famosos del cor a les revistes com Lecturas o Diez Minutos: « Pitita Ridruejo ens convida a casa seva», «Julio Iglesias ens obre les portes de la seva mansió a Miami». Tots aquells volums de pell, la inevitable enciclopèdia Espasa...

Ara fa temps que he abandonat la lupa. És molt millor internet, on les imatges tenen més definició. Aquesta setmana, per exemple, gràcies a la web de TV-3, vaig xafardejar a la biblioteca de Quim Monzó. Dilluns va començar la nova temporada d’El convidat, el programa d’Albert Om. En el primer episodi passava un cap de setmana a casa de Monzó. Estava molt bé, perquè la trobada semblava molt normal, però dins els límits del que el Monzó entén per normalitat. Coneixíem la seva família, el vèiem treballar amb dos ordinadors i ens parlava de les seves obsessions, però alhora estava en guàrdia contra tot el que fa tuf de clixé. S’horroritzava, per exemple, de la gent que diu «fer sexe».

Al llarg del cap de setmana, la càmera atrapava Albert Om remenant a la biblioteca, ordenada alfabèticament. Com que Monzó acostuma a recomanar bons llibres –ell em va descobrir Coover, Manganelli o Tony Earley –, m’hi vaig fixar. L’ Albert Om fullejava Respiración artificial, de Ricardo Piglia. Després, estirat al sofà, Monzó llegia Up in the Old Hotel  un esplèndid recull d’articles del periodista Joseph Mitchell, l’autor del conegut El secreto de Joe Gould. Al cap d’una estona Monzó s’adormia amb el llibre a la cara. Goso assegurar que no era per efecte de la prosa de Mitchell, més aviat semblava la migdiada d’un faune després d’haver menjat com un rei.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de setembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir