Discurs 11 de setembre a la Ciutadella




(En els 100 anys de 
la Secció Filològica del IEC)


En català, el número cent sona com la tercera persona del verb sentir, de manera que els centenaris acostumen a ser de caire sentimental. El de la Secció Filològica del IEC ho és. Recordem-ne els seus primers membres: Alcover, Carner, Clascar, Fabra, Guimerà, Maragall i Segalà. Però una institució científica sap que el cor és només una vàlvula i que els sentiments també els regeix el cap. L’eminent lingüista britànic David Crystal, en una conferència a Barcelona, va dir que ell comprenia els catalans perquè era gal·lès. “L’anglès —afirmà— és la meva llengua del cap i el gal·lès la del cor”. Els presents vam aplaudir per cortesia, però estic segur que cap dels membres de la Secció Filològica no hi estava d’acord. Perquè el llegat lingüístic de Pompeu Fabra es fonamenta en la unió de cap i cor. L’any 69, Josep Pla va escriure un paràgraf que hauria de fer reflexionar tots els dirigents que ara mateix ens escolten: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, d’aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar”. Naturalment, l’any 69 el senyor Josep Guardiola encara no havia nascut, però quin va ser el propòsit de Fabra? Doncs el mateix que té la ja centenària Secció Filològica: fondre el cap i el cor a través de la paraula viva. Busquem un exemple de paraula ben viva: futbol. Prové de l’anglès football (paraula plana la segona síl·laba de la qual té una o oberta i llarga). Fabra en va proposar l’adaptació al català. Ara fa cent anys en podíem haver dit fútbol, com en castellà, però aleshores els parlants de català oriental tendiríem a pronunciar fútbul, igual com diem tèrbol. Hi havia una altra possibilitat: desplaçar l’accent a la segona síl·laba, com el portuguès futebol, i així la o es pronunciaria oberta en tots els dialectes, com en l’original anglès. La forma aguda del futbol ja sorgia espontània entre molts catalanoparlants futbolers. Fabra va parar orella i va influir perquè se n’aguditzés la pronúncia. Així, doncs, ara tenim futbol tothora i també en tots els àmbits del català, inclosos els amics valencians. Un encert estratègic, el cas del futbol. Anys després Badia i Margarit ens va fer veure que en català abans identifiquem una paraula pel timbre vocàlic que no pas per l’accent d’intensitat.

La connexió entre el cap i el cor em fa acabar aquesta glossa celebratòria del centenari de la Secció Filològica amb un record al doctor Joan Solà. L’any 87 Solà va proposar 11 conceptes que explicaven la reconstrucció del català com una llengua moderna, rica, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la parla, clara, lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa. En aquest solemne centenari, convé recordar unes paraules poc conegudes de Fabra que Solà sovint reivindicava: “Contràriament al que vostès podrien pensar de mi, he de manifestar-los que quan es tracta de l'ensenyament del llenguatge jo no sóc partidari d'una gran profundització en la gramàtica, perquè la cosa interessant és l'adquisició del llenguatge per part dels infants (...), l'adquisició de l'ús corrent de la llengua que s'anomena literària; per això es necessita gramàtica però no massa gramàtica”. D’això avui en diem immersió lingüistica. Necessitem que el cor i el cap siguin capaços de submergir-se alhora, junts, en la mateixa investigació, i no pas en dues línies. En aquest segon segle de Secció Filològica del IEC necessitem més immersió lingüística que mai per tenir un futur capicua, amb el cap i amb el cor. Només si vehiculem del dret i del revés el nom de la nostra llengua en traurem l’entrellat: CATALÀ A L’ATAC! Visca la llengua viva! I visca el submarinisme!


Màrius Serra. 11/9/11. Acte Institucional de la Diada Nacional celebrat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma