El marge del catalanisme

Ahir diumenge la prestigiosa revista científica Nature Genetics (anava a escriure reputada fins que he entès com és que tothom escriu sempre prestigiosa) va publicar un article sobre genètica del càncer de còlon signat per uns quants investigadors catalans del departament d'Oncologia de l'Hospital Vall d'Hebron. Entre els noms dels autors, Josep Baselga, José Jiménez, Josep Tabernero... en sobresurt un que sembla un pseudònim de Jimmy Jump: el doctor Jordi Barretina. I no. Ja em discuparà el reputat (prestigiós) investigador català que el faci compartir paràgraf amb un saltabarrancs tan lamentable. Jordi Barretina no és cap pseudònim. És un científic català que treballa al Broad Institute de Cambridge, Massachusetts, i s'està fent un nom (i cognom) en el món de la investigació oncològica, igual com els seus companys catalans. La simple anècdota de dir-se Jordi Barretina el fa tan visible que potser haurà de demanar perdó, igual com es va veure obligat a fer Cesc Fàbregas després de passejar una estelada a l'estadi de Mònaco i rebre un munt d'amenaces de cavernícoles. Alguns lectors enraonats potser pensaran que exagero, però cada dia sembla més clar que la mera existència de catalans que n'exerceixin i triomfin provoca turbulències a Espanya. La casualitat fa coincidir aquesta rellevant publicació científica de Jordi Barretina et alii amb l'altercat produït en una de les jornades dels Jocs Mundials de Policies i Bombers que acaben avui a Nova York. Un video a Youtube permet valorar els fets en tota la seva extensió. Uns bombers catalans aconsegueixen carregar un castell i el coronen amb una bandera estelada. La majoria dels altres components de l'equip espanyol reaccionen a crits i insults vehiculats a través de dues salmòdies: un teatrasíl·lab, amb l'accent a la primera i la quarta, que estableix per la via genealògica el lligam dels catalans al·ludits amb una treballadora del sexe, i una expansió identitària amb triple estrambot anafòric que comença pel palíndrom yosoy i acaba amb el nom d'un club de futbol que opera entre els municipis de Cornellà i El Prat. L'abrandada reacció nacionalista d'una part (important) de la selecció espanyola de policies i bombers mostra d'una manera muscular el mateix que la classe política intel·lectualitza en l'acostament entre el PP i el PSOE. Una sintonia que, en paraules d'un polític moderat com Duran Lleida, trenca el pacte constitucional i fa albirar un xoc de trens.

El marge del catalanisme per evitar aquest xoc és exigu. Tornar a apel·lar al sentit de la responsabilitat remet a la pitjor versió de Sant Tornem-hi, que és un sant cornut que paga el beure tot agraint que el clatellot sembli un accident. Una de les notícies més tristes d'aquest estiu generós en notícies tristes va ser un accident lamentable. L'últim dissabte d'agost tres persones que caminaven pel marge d'una carretera van ser atropellades mortalment a Ordes (A Coruña) per un conductor dorment. Les víctimes portaven armilles reflectants i formaven part d'un grup familiar de set pelegrins que anava en romeria a uns trenta quilòmetres d'aquell punt fatídic. Un dels pelegrins difunts era camioner. Havia patit un accident temps enrere i, content per haver-lo superat, havia organitzat el pelegrinatge per celebrar-ho. Ara mateix el catalanisme camina pel marge d'una autopista de peatge en joliua romeria per celebrar, amb un Via Crucis laic, els 33 anys de l'accident superat el 6 de desembre de 1978. El veritable dilema és triar entre Sant Tornem-hi i Sanseacabó.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 5 de setembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma