Gassol, Puig, Desconeguts

Gassol. A Palafrugell, fa 11 dies, va haver-hi una xerrada en què va participar la Montserrat Llambias, la filla de Constantí Llambias, que juntament amb Roc Boronat va muntar la primera loteria per a cecs el 1934: el Sindicat de Cecs de Catalunya (més endavant va ser suprimida per Franco, que va apropiar-se l'invent per tal de fundar l'ONCE a Burgos, el 1938). Quan es va tocar el tema de l'abisme actual entre la classe política catalana i els mateixos catalans, la Montserrat va explicar que a l'època de la República la classe política no existia com a tal: hi havia unes persones que es dedicaven a la política durant una temporada i després tornaven als seus oficis habituals. Va citar el cas de Ventura Gassol, conseller de Cultura a la Generalitat entre 1936 i 1939, que es va negar a cobrar els honoraris que acompanyaven el càrrec, que ocupava per convicció personal. Aquesta manca de professionalitat deu explicar per què molta gent d'aleshores sentia respecte per certs polítics. Així mateix –Josep Termes ho va dir al Josep M. Espinàs en una entrevista reemesa fa poc– quan Macià passava pels barris obrers de Barcelona, fins els de la CNT l'aplaudien.

Puig. Si és difícil imaginar, posem per cas, en Ferran Mascarell fent la seva feina de franc o els obrers catalans actuals picant de mans en veure aparèixer l'Artur Mas, sembla del tot impossible que un polític es doni a conèixer a través d'unes memòries brutalment honestes, però el 1934 això és exactament el que va fer Joan Puig i Ferreter –diputat per ERC al Parlament– a Camins de França. Hi descriu la seva malaltia mental, l'abús sexual que va patir a l'escola, les seves relacions amistoses amb prostitutes i delinqüents, i com, a França, havia pidolat i robat per sobreviure... Quin polític català seria tan càndid, ara? La pregunta, senyors, és retòrica.

Desconeguts. Potser l'abisme entre nosaltres i els nostres polítics es deu precisament al fet que, en el fons, no sabem qui són. Segurament perquè a l'hora de comunicar-se amb nosaltres no fan res més que recórrer al second guessing (si algú sap com es diu en català, que m'ho digui, si us plau): és a dir, intenten endevinar què volem sentir i tot seguit ho diuen amb l'esperança que ens hagin llegit els pensaments correctament. Deu ser per això que quan discursegen, és com si sentíssim ploure.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/09/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma