dimecres, 7 de setembre de 2011

Hooligans o desperats?

Al final de la novel·la Barnaby Rudge, de Charles Dickens, hi ha una descripció alhora horripilant i fascinant dels anomenats “avalots de Gordon”: els disturbis civils més violents en tota la història de Londres (van tenir lloc el 1780). El detonant va ser una nova llei procatòlica, però en el fons les ganes de cremar i saquejar dels participants d'aquells disturbis no tenien unes causes tan diferents de les que han motivat els milers de participants que aquesta setmana han saquejat i cremat districtes sencers de Londres, Birmingham, Manchester, Gloucester, Leeds, Wolverhampton, Salford, Nottingham, Leicester, Bristol i Liverpool: la pobresa combinada –i aquesta és la clau (anglesa)– amb la impossibilitat social de sortir-ne, mai.

Vaig llegir Barnaby Rudge gràcies a la recomanació d'un amic que havia participat en els disturbis que van tenir lloc al barri londinenc de Brixton, el 1983; l'amic havia vist força semblances entre el que havia viscut i el que Dickens havia descrit 160 anys enrere. Per exemple, l'element ideològic. En el cas de Brixton, ser catòlic o protestant ja no tenia cap mena d'importància, evidentment, però ser blanc o negre, sí. Durant anys, la policia havia fet la vida impossible als afrocaribenys del barri –els homes joves, sobretot– tot aturant-los al carrer o detenint-los sota els auspicis de les lleis SUS, que permetien a la policia interrogar o arrestar qualsevol persona tan sols sospitosa de cometre un delicte en el futur.
Els disturbis que van esclatar quan van detenir un negre de més eren, doncs, en part, una queixa col·lectiva contra aquest racisme policíac. (Un racisme del tot assumit dins el cos: l'única vegada que em van detenir a mi, els policies em van posar en una furgoneta i camí de la comissaria, el conductor va comentar al seu company: “Veus el cotxe que tenim davant? El paio condueix molt malament” i el company va respondre: “Ha de ser un negrata”; no era pas cap broma o provocació sinó la constància d'un fet donat per descomptat: el conductor va fer que sí amb el cap: “És clar”).

Aquest racisme no ha canviat pas al llarg dels anys: un assistent social va declarar ahir mateix a The Guardian: “És prou normal veure policies que surten dels seus vehicles quan veuen algú que és negre i li etziben “puta” o “nigger”; ho he vist un munt de vegades”.

Si la pobresa i el racisme de les forces d'ordre públic no són pas exclusius a Anglaterra, de vegades sembla que els disturbis a gran escala sí que ho siguin, o gairebé: a partir de la segona meitat del segle passat, hi hagut ni més ni menys que 28 avalots grans. Així mateix, gairebé es podria considerar una mena de tradició nacional.

I el fet és que si Anglaterra té quelcom únic, és que continua sent un país estratificat en capes socials que semblen, o potser són, inamovibles. Un percentatge important dels que entren a les millors universitats –crec recordar que es tracta d'un 60%– provenen de les escoles privades, que representen tan sols el 7% de les escoles del país. Per als joves de classe obrera a l'atur, doncs, sempre ha estat difícil clissar un futur mínimament acceptable (i si ets negre, menys). Avui, amb les universitats fora de l'abast de tothom no acabalat a causa de les noves tarifes i amb la supressió dels EMA (una mena de minibeca d'uns 35€ setmanals pagats a estudiants de famílies pobres) i amb l'eliminació del 75% dels centres culturals per a joves, hi ha una situació ben bé insostenible, de tancament social, que ha creat una bona base de reclutament per a les bandes i màfies –algunes, molt violentes– que han participat activament en els disturbis recents.

Amb tot, caldria remarcar que no tots els amotinats han estat negres joves: també hi ha hagut blancs i asiàtics (en el sentit anglès de la paraula, que inclou gent de procedència indo-pakistanesa), de 10 a 50 anys. De vegades, la relació dels veïns i els que saquejaven ha estat més que ambigua. I dic veïns, perquè en la majoria dels casos, els saquejadors provenen del mateix barri que han intentat cremar i saquejar. Aquest va ser el cas de Tottenham, on diumenge uns saquejadors es van acostar a un veí, tot confonent-lo amb un policia de paisà. En sentir que era del barri, li van demanar de marxar de totes maneres, ja que no volien testimonis oculars; en el moment d'acomiadar-se'n, un d'ells li va encaixar la mà. “Tottenham – diu el testimoni, a The Guardian– és un bon barri, en el fons”.

Cada vegada que trepitjo el carrer, passen volant cotxes de policia, furgonetes farcides de policies, i de tant en tant el cotxe d'algun policia de secreta, amb la sirena a tota pastilla. Han d'acabar amb la violència, ningú no en dubta. Acabar amb les causes d'aquesta –algunes encastades en l'estructura social del país peculiar que és Anglaterra (fins a la data no hi hagut problemes a Escòcia ni al País de Gal·les)– són figues d'un altre paner.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/08/2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir