Irreductibles, imbatibles

Del pregó de Puyal de les festes de la Mercè, tothom n’ha dit glòries. Durant anys Puyal s’ha guanyat l’estima dels catalans per les locucions de ràdio i pels espais de televisió –no hi compto els llepes habituals, que s’erigeixen en deixebles i portants del pas de processó de Sant Joaquim Maria Puyal; enaltir-lo ha derivat en una mena de canibalisme professional, un intent d’apropiar-se de les seves virtuts mitjançant el ditirambe-.

Després de llegir el pregó –consistent, amè, didàctic-, només un punt m’ha grinyolat: “La força de la unió del poble és irreductible. [...] Si els catalans anem junts, som imbatibles”. Pensament que enllaça amb el de Guardiola, dit a la concessió de la Medalla d’Or del Parlament: “Si ens aixequem ben d’hora i ens posem a pencar, som un país imparable”. Irreductibles, imbatibles, imparables: sembla que estiguem llegint Las aventuras de Conan El Bárbaro.

Quan algú, davant nostre, arrenca a cantar Asturias, patria querida, no és el moment de posar-li taps: “No creguis, tampoc Astúries no és tan estimada, hi ha molt mite”. Val més que coregem, taral·legem o saltem a peu coix sense reticències. Però ara que el ritme cardíac ens ha retornat a les seixanta pulsacions per minut, traslladem aquest pensament a un altre país, per veure’n el què: “Si els belgues anem junts, som imbatibles”. Què volen que els digui, en tinc dubtes seriosos. Com si són xipriotes, papús o de Tamarit de Llitera. Potser és que l’èpica sols em convenç a l’Odissea i a L’Atlàntida –una magnífica guilladura mineral-.

Tant Puyal com Guardiola ho van dir de cor, mentre que entre els polítics pesen més altres vísceres i glàndules. Aviat començarà una campanya electoral on s’esgargamellaran amb proclames semblants, tan vàcues com engrescadores i emotives. Que no ens deixem prendre per calets també és feina de cadascú.

Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de setembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma