La millor amiga de Paris Hilton

Uns quants anys abans de l’aparició dels satèl·lits de comunicacions, els directius de televisió catalans anaven a Nova York, segons deia la llegenda urbana i també la rural, per agafar idees de cara a proposar nous programes per a la seva cadena. Es tancaven en una habitació d’hotel, engegaven el televisor, s’acomodaven en una butaca i anaven prenent notes en una llibreta, que llavors eren de la casa Miquelrius com ara serien Moleskine, la mítica llibreta de viatges d’Ernest Hemingway i de Bruce Chatwin (cada cop que la noia de la papereria m’ho recorda estic temptat d’escanyar-la amb una goma de pollastre).

A la televisió, els afusellaments han estat a l’ordre del dia. I hi continuen sent. Amb què es trobarien ara els directius actuals si anessin a Nova York per prendre vistes? Amb un concurs de la MTV titulat Paris Hilton. My new BFF (Paris Hilton. La meva millor amiga per sempre): tot de concursants femenines competeixen per convertir-se en l’amiga més íntima de l´hereva dels Hilton. I ella les selecciona segons el seu estil, encant, pentinat, manicura de peus, tot això. Per si no ho sabien, Paris Hilton és molt exigent amb l’ombra d’ulls. Una mica de rímel corregut i et retira la paraula.

De debò, haurien de veure les concursants amb els ulls amarats de llàgrimes: «Quan Paris m’ha mirat, he sentit molt endins que estàvem fetes l’una per l’altra. Serà el record més bonic de tota la meva vida». Paris Hilton també plora. Les altres concursants s’hi sumen. Allò és una vall –o un plató- de llàgrimes. S’assembla molt a l’ofrena floral de les falleres a la Mare de Déu dels Desemparats. Que és el que és Paris Hilton, una mena de Mare de Déu dels Desemparats moderna: dóna esperança a les desventurades.

Enric Gomà, Ara, 14 d'agost del 2011.

Comentaris

  1. Em permeto recomanar-te l'excel·lent comparació entre una edició anterior de Paris Hilton new BFF i el Rei Lear inclosa a Eros, d'Eloy Fernández Porta.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma