La panerola fa l'orni

L'argumentari dels qui advoquen per abolir la immersió lingüística en el sistema educatiu català bandeja sempre un detall cabdal: que totes les persones educades, fins ara, en aquest sistema han acabat sent usuaris competents de la llengua castellana però no tots han acabat assolint prou competència en la llengua catalana com per usar-la amb fluïdesa. Qualsevol anàlisi “despolititzada”, doncs, deduiria que cal reforçar l'ensenyament del català. Cal recordar als defensors a ultrança del bilingüisme que els únics catalans monolingües són els que no saben expressar-se en català. D'aquí al 20N, però, en sentirem de l'alçada del campanar de Sau, que viu feliçment immers en les aigües del pantà però que treu el nas en èpoques de sequera. L'última consigna que circula de boca en boca entre els defensors a ultrança del bilingüisme monolingüe és que la immersió lingüística és un tabú nacionalista. T'ho diuen amb aquella cantarella rondineta, mig esbufegant, com qui et confessa que la seva filla petita té un mal geni de por. De tabús nacionalistes en circulen a totes les nacions, esclar, i la catalana no n'és pas cap excepció, però el temps tot ho cura. Quan, els vuitanta, jo anava a la universitat, un tabú de l'alçada del campanar (de Sau) era dir que la Constitució del 78 era una enganyifa. En tot l'àmbit parlamentari català només Heribert Barrera ho defensava. I Xirinachs. Ara això ha canviat. Un altre tabú era la mera existència d'una classe obrera no immigrada. Novel·les com Pa negre d'Emili Teixidor o Olor de colònia de Sílvia Alcántara mai no s'haurien pogut escriure. La versió oficial era que tots els treballadors parlaven castellà, com els lladres, les putes i els indigents, perquè el català era una llengua estrictament burgesa.
 
Els acèrrims defensors del bilingüisme tenen aquest dilluns 12 una cita ineludible. L'endemà mateix de la Diada més immersionista, com que potser la manifestació del 12 no els serà avinent, poden anar al Casinet d'Hostafrancs, a les 19 hores, a un concert organitzat per l'Asociación Cultural Mexicano Catalana. En el marc de les activitats Barcelona Vive México s'hi organitza per primera vegada en tota la història un concert de ranxeres en català. Mai ningú no s'havia atrevit a trencar aquest tabú, encara. Dilluns 12 sonaran les millors ranxeres en català perquè els probes probilingüistes gaudeixen a cor què vols. Ja m'imagino Rivera i Camacho, abraçats, cantant “I tornar, tornar, tornar, als teus braços vull tornaaaar...” I després, saltant a la pista del Casinet, tot emocionats amb la versió catalana de La Cucaracha: “La panerola, la panerola, ja no pot ni caminar, perquè no té pas, perquè li falta, marihuana per fumar...”
De totes les ranxeres que els impulsors d'aquesta magnífica iniciativa han versionat en sobresurt una per la seva significació. Aquella en la qual “Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era rodar y rodar...” esdevé “Una pedra a la sendera, m'ensenyà que la drecera era rodar i rodar...” En un altre fragment, prou conegut, “Yo sé bien que estoy afuera, pero el día que yo me muera, sé que tendrás que llorar, llorar y llorar...” esdevé “Sé molt bé que tu et fas l'orni, però el dia en que jo em mori, bé que hauràs de plorar, plorar i plorar...” M'entusiasma el primer vers. Però el fragment definitiu és aquella coneguda estrofa en la qual es defineix el concepte de sobirania d'una manera prou curiosa: “Ja sigui amb diners o sense, faig el que tothom es pensa. El que jo dic és la llei, ni tinc castell ni reina, ni vull morir-me de feina, jo sóc el meu propi rei...”

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de setembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma