L’amor en temps de l’äppärät

Tres autors sobresurten avui dia en la narrativa humorística dels Estats Units: George Saunders, Sam Lipsyte i Gary Shteyngart. Amb objectius diferents, tots tres es caracteritzen per un agut sentit de l’oralitat, que es tradueix en una llengua brillant, exigent i trencadora, i una atenció a les estratègies narratives del monòleg de stand-up comedy. I després, per descomptat, un coneixement de la tradició satírica de la seva literatura: de Mark Twain a Joseph Heller, de James Thurber a John Updike...

En el cas de Shteyngart (Leningrad, 1972), el seu origen rus –els seus pares van emigrar a Nova York quan tenia 7 anys– l’acosta també a aquell humor melancòlic que comporta la ingestió de vodka per raons sentimentals. Els seus protagonistes provenen d’aquest medi, són fills d’emigrants, i resulten cada vegada més convincents. En aquest sentit, Una súper triste historia de amor verdadero s’ha de considerar com el millor llibre de Shteyngart fins ara, un equilibri perfecte entre l’espontaneïtat descuidada d’El manual del debutante ruso i les peripècies una mica forçades d’Absurdistán.

El primer gran encert d’Una súper triste... és l’estructura. La novel·la narra la creixent història d’amor entre Lenny Abramov, un home tristoi d’avançada edat, i Eunice Park, una noia de 24 anys, adolescent perpètua. Cada capítol va alternant els diaris d’ell i els missatges i xats d’ella. El contrast entre aquestes dues formes d’escriptura accentua les diferències generacionals i és, en mans de Shteyngart, un festival de recursos literaris. Al costat del to digressiu i pessimista dels dietaris, llegim els missatges escrits en un argot ple d’abreviacions i ostentació sexual. Lenny fa una cosa tan antiquada com llegir un llibre de Txékhov. Eunice viu en un món d’imatges, on parlar és un acte tan superflu que fins i tot es coneix amb un verb més tècnic: verbalitzar. Lenny és un comercial que ven plans d’immortalitat a gent rica. Coneix Eunice durant una estada a Roma i s’acaben enrotllant. L’amor està «fora de lloc», li diu ella, però l’endemà ell experimenta «la triple sensació d’estar content, solitari i necessitat, tot a la vegada». S’ha enamorat.

La novel·la ens situa en un futur més o menys immediat i apocalíptic. El decorat de fons són uns Estats Units que estan en decadència, a un pas de la fallida econòmica, governats pel Partit Bipartit i que estan en guerra amb Veneçuela. En aquests dies tothom té un äppärät, un superminiordenador que transmet per satèl·lit la informació personal de tothom, fins al detall més nimi. La intimitat, doncs, ha desaparegut i les relacions es basen en l’exhibició superficial: l’última moda a Itàlia són uns sostenidors que deixen a l’aire els mugrons.

La història d’amor entre Lenny i Eunice es va desplegant a poc a poc i, gràcies a les reticències familiars, és com una regressió a les formes de l’amor tradicional, a una tensió humana que la tecnologia i les aparences havien eliminat. Shteyngart dissimula, però a través de la seva mirada còmica i tendra es qüestiona el futur de l’amor verdader. El final de la història és supertrist, sí, però no ens hem de desesperar: al cap i a la fi descobrim que Lenny, «el viejales» en paraules de la noia, no té ni 40 anys. Hi ha esperança.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de setembre del 2011.

Ressenya de la novel·la Una súper triste historia de amor verdadero, de Gary Shteyngart (Duomo Ediciones).
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma