Les arrugues i el mirall

Molta gent creu que l’estiu és el millor moment per llegir novel·les llargues, però sovint és només una il·lusió, un clixé que reprodueix la publicitat de les agències de viatges. Llavors arriba el setembre, les hores de sol i de lectura s’escurcen i, encara al capítol sis, l’heroïna no ha decidit com es venjarà de tantes humiliacions. Amb una mica de sort, el lector li farà cas quan arribi el pont del Pilar.

Pensant-hi bé, la lectura més adequada per a les vacances deuen ser els dietaris. El nostre ritme quotidià canvia i, de sobte, som més conscients del pas del temps. Me’n vaig adonar aquest agost, mentre encadenava la lectura d’uns quants dietaris molt diferents: Valentí Puig, Sandor Márai, Susan Sontag, Fèlix Fanés, Max Frisch... Tots ells van procurar-me la sensació de llegir com qui espia els veïns d’escala. Uns eliminen les dates i recullen notes fragmentàries, mentre d’altres anoten fins i tot el preu d’un entrepà de rosbif. Uns s’interroguen com qui pinta un autoretrat i d’altres com qui es busca les arrugues al mirall. Uns ho aprofiten per exhibir cultura i d’altres per ajaure’s al divan del psicoanalista.

Quin gènere més punyeter, el dels dietaris: a mig camí de la xafarderia, l’autobiografia, l’assaig... A mi m’agrada llegir-los per trobar-hi moments d’empatia, com ara quan Valentí Puig , al llibre Rates al jardí (Edicions 62), parla de John Updike : «Cap altre estil és capaç ara d’una filigrana tan minuciosa, apassionada pels detalls i tendra amb els personatges». Totalment d’acord! A vegades els dietaris també t’enlluernen des de l’inesperat. És el cas de Renacida (Mondadori), les anotacions de la jove Susan Sontag (ella no havia previst publicar-les, ha sigut cosa del seu fill David Rieff): Sontag hi apareix com una intel·lectual precoç i superdotada, que tot just descobreix el sexe, que als 17 anys entrevista Thomas Mann i als 19 té un fill, que ho llegeix tot, però que sobretot pren consciència del que serà la vida. Busqueu-lo, vinga, llegiu-lo,aprofiteu que l’estiu encara no s’ha acabat.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de setembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma