L'esperit de Woodstock

Hi ha topònims molt connotats. Woodstock, per exemple. Fa flaire de pau, fum i amor (no saps per què? L'enhorabona. Vol dir que ets jove i avesat a la Wikipedia: doncs busca-ho, i compte amb la desambiguació, que no acabis a la pàgina de Snoopy). Per això, quan el divendres, abans d'anar cap al Palau Sant Jordi a escoltar els woodstockians Sopa de Cabra, vaig llegir que avui comença The Independent Woodstock Literary Festival, no vaig parar gaire esment en l'adjectiu literary i vaig assumir que s'hi tornaven a fer concerts. Però després, encuriosit per saber qui són els actuals Baez, Crosby, Santana, Stills, Cocker, Nash, Mitchell, Hendrix o Young, vaig llegir la notícia completa a The Independent i em vaig adonar del meu doble error. Perquè a) no és el Woodstock americà vora Nova York sinó el Woodstock britànic d'Oxfordshire i b) és un festival literari que se celebra des de fa tres anys. Així, mentre aquí celebrem la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciutadella, a Bleinheim Palace fan un festival literari amb un programa igualment atapeït que reuneix, segons la crònica del diari organitzador, “biògrafs, poetes, historiadors, gourmets (o gourmands, no sé quin seria el millor equivalent  dels foodies), polítics, novel·listes, músics, viatgers, lingüistes i amants de la moda (fashionista)". Veig que la majoria de links patrocinats que acompanyen l'article semblen adreçats a expatriats a Espanya. “British Expat in Spain?”, per exemple, és el titular d'un d'aquests anuncis sobre com evitar pagar impostos a la Gran Bretanya, adreçats a un tipus de lectors de The Independent que accedeixen al seu diari preferit (també el meu, entre els britànics) per la xarxa. 
 
L'estalvi proposat passa per fixar la residència fora del Regne Unit (Espanya és l'opció de referència) i transferir els plans de pensions britànics a uns d'internacionals. El motiu per fer aquesta transferència és extraordinari: “per evitar perdre el 55% dels diners en el cas de mort”. Ah. El 55% és el tipus màxim que el fisc britànic aplica en el cas de successió i hi ha altres avantatges fiscals que el jubilat britànic pot gaudir en (retirada) vida, però l'argument principal de venda és que, un cop ben expatriat i degudament difunt, els hereus rebran el 100% del pla de pensions en comptes d'haver-se de conformar amb menys de la meitat (45%). Ofertes com aquesta expliquen i s'expliquen per la gran presència de jubilats britànics que resideixen a les zones turístiques del nostre país. Uns compatriotes de Tom Sharpe que omplen els succedanis de pub anglès que proliferen a la costa catalana per veure els partits de la Premiere League. Mentre segueixen les evolucions del Manchester United, el City, l'Arsenal o el Chelsea, consumeixen tota mena de líquids de procedència diversa, i això contribueix d'una manera clara al redreçament de l'economia catalana, però la seva gentil presència també contribueix a augmentar els índexs de criminalitat en el nostre país. I no pas perquè els britànics tinguin un comportament violent, a les seves vellúries, sinó perquè aitals incentius fiscals poden obnibilar  els seus descendents fins abocar-los al crim, no sempre perfecte, amb la clara finalitat de cobrar el 100% ofertat. D'això se'n diu incitació a la violència o, més literàriament, oferir un mòbil clar per a un crim. Potser en el futur les empreses que oferten aquestes “Free Tax Efficient Pensions Strategy” hauran de respondre les preguntes d'algun fiscal criminalista, però ara per ara potser ja faríem si haguessin de respondre per aquestes trampetes fiscals. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 de setembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma