dijous, 22 de setembre de 2011

Maneres, Protocols, Estrelles

Maneres. Fa un parell de setmanes, Manel Fuentes va entrevistar el catedràtic Vicenç Navarro a Catalunya Ràdio i tots dos –fins a un cert punt– hi van acabar perdent les formes: a la primera pregunta, Navarro va demanar al Fuentes que li'n fes una altra de més interessant; i avall que fa baixada fins que es van acusar mútuament de ser mentiders, mal educats, i coses per l'estil.

Protocols. De totes maneres, la ràdio no deixa de ser un mitjà força informal; més aviat és a la televisió que aquestes sortides de to –les genuïnes, per contrast amb els exabruptes acuradament provocats dels reality shows– es converteixen en interessants de debò, sobretot perquè els programes en directe semblen regits per unes regles d'etiqueta quasi-victorianes (la supressió de paraules gruixudes, l'ús obsessiu de vostè...). Són moments en què el protocol se'n va en orris, i la gent es comporta com, bé, gent. A les televisions angleses n'hi ha hagut un munt, com quan la cantant Grace Jones es va posar a pegar al seu entrevistador perquè no li feia prou cas (1981); o quan (1991) l'actor Oliver Reed, begut, va besar l'assagista feminista Kate Millett amb les paraules “Fes-me un petonet, tetes grosses” (abans de marxar del plató, disculpant-se efusivament). A TV3 també n'hi ha hagut, de moments imprevisibles, notablement el 1992 quan Anna Lafau va anunciar la mort de l'escriptor Valerià Pujol, sense poder estroncar el doll de llàgrimes que li queia galtes avall (feia goig, per cert, veure un presentador de telenotícies comportar-se amb tanta sinceritat, sense fer aquella mena de cara llarga-però-no-gaire que sembla ser la norma professional).

Estrelles. Ara bé, res, que jo sàpiga, es pot comparar amb l'entrevista que el presentador britànic Jonathan Ross va fer a Tom Waits a la BBC, fa uns cinc anys. Cansat dels monosíl·labs grunyits amb què Waits havia contestat les preguntes fins aleshores, Ross li va etzibar: “Aviam si ara cantes quelcom, perquè cantes molt millor del que parles.” Waits, sobtadament despert, va exclamar amb una claredat exemplar: “Què m'acabes de dir?” De cop, Ross havia deixat de fer de periodista i Waits, de fer teatre, i s'havien convertit en dos homes enfurismadíssims l'un amb l'altre. La vida real. Als senyors Navarro i Fuentes, malauradament, els faltava un tros perquè arribessin a tant.

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/09/2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir