Nen, vés a jugar amb els teus amiguets

Ara fa 10 anys, enmig del trasbals pels atemptats de l’11-S, l’escriptora Susan Sontag va publicar un gran article. A més de lamentar, com feia tothom, les morts i el dolor a causa de «la monstruosa dosi de realitat», es qüestionava la reacció del president Bush, els polítics del seu país i les figures públiques de la televisió en les hores posteriors. «Les veus autoritzades per seguir els fets s’han unit en una campanya per infantilitzar el públic», deia Sontag, i després es queixava de l’ús que els polítics feien d’expressions com «atacs covards», «civilització», «món lliure» o «els Estats Units no tenen por» –una retòrica hipòcrita i destinada a disfressar la realitat–. L’article s’acabava amb un diagnòstic demolidor: «La política d’una democràcia, que implica desacord, que promou la sinceritat, ha estat substituïda per la psicoteràpia. Plorem tots junts, per descomptat. Però no siguem tots junts uns estúpids».

La paraula que sobresurt és psicoteràpia. Avui, una dècada més tard, fa la impressió que molts polítics s’han apuntat a això de la psicoteràpia. De sobte el discurs crític de Sontag és vàlid per a qualsevol situació de crisi: la política actual consisteix sobretot a calmar el ciutadà, a decidir per ell i tenir-lo distret. A infantilitzar-lo, vaja. L’exemple més clar és el president Zapatero, que es va passar molts mesos negant la crisi econòmica i després, quan ja la teníem a sobre, repetia que no passava res, que tot aniria bé.

En el fons, la sentència del TSJC que amenaça el català a les escoles sembla dissenyada des de Madrid amb les mateixes intencions. La cosa va així. El sistema judicial crea un conflicte a partir del no-res i la reacció dels polítics és posar-se a fer psicoteràpia. Tots diuen exactament el que el votant espera d’ells. Els uns es queixen en contra, els altres a favor. Més enllà de l’opinió de cadascú –jo trobo que la sentència és un exercici de cinisme–, de sobte el debat polític es trasllada de nou al territori simbòlic, aquell que apel·la a les essències pàtries. Així la posició dels partits se simplifica entre bons i dolents, superherois i malfactors. Tornem a un escenari sense matisos, perfecte per a la campanya electoral que s’acosta. ¡Catalunya versus Espanya! I mentrestant, de passada, a través del discurs simbòlic, ens distreuen i ens allunyen de la dosi de realitat quotidiana: l’atur, les retallades socials i altres bagatel·les per l’estil.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de setmebre del 2011. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma