dilluns, 19 de setembre de 2011

Pregó bibliofàgic, per Màrius Serra ( 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern )

Enregistrament amb la lectura del Pregó


La llengua fa salts mortals i per això mai no morirà. Tot sovint una mateixa frase passa de literal a figurat. No parlo de llenguatge poètic. La baixada de bandera que insisteixen a cobrar-nos els taxistes ja és, en l’era digital, llenguatge figurat. Que què és la baixada de bandera? Doncs allò que et cobra un taxista per no dur-te enlloc. Tu hi puges i pataplam, ja t’aplica la baixada de bandera. Que per què se’n diu així? Doncs perquè abans els taxímetres duien unes banderetes metàl·liques que deien libre, aquelles mateixes que van inspirar una mítica definició de mots encreuats d’en Tísner: alça la bandera en senyal de llibertat, que remetia no pas a revolucionari sinó a taxista, que en alçar la bandera informava que quedava lliure. Ara ja no n’hi ha cap, de bandera. Als taxímetres tot són botons. En canvi, la baixada de bandera es resisteix a desaparèixer del llenguatge. És a dir, que encara te la cobren. Ben aviat, anar al vàter i tirar de la cadena també serà un exemple de sentit figurat. Quan acabis, tira de la cadena, nen!, dirà l’avi. Quina cadena?, preguntarà el nen, que només trobarà botons o palanques. Per no parlar d’expressions com ara fondre els ploms (quins ploms?) o donar corda (quina corda?). A veure quan sentim algú que, un divendres, volent dir que se li fonen els ploms, ens diu “estic a punt que em salti el diferencial”, o bé una campanya de política lingüística que digui “carrega la bateria del català”.

Fa uns anys, vaig llegir que feien una Fira del Single a Montjuïc. Jo que encara conservo el plat del tocadiscos vaig pensar: calla, que encara et firaràs! Hi vaig anar tot il·lusionat i va resultar que no hi venien pas discos de 45 revolucions, d’aquells que coneixíem abans com a singles, sinó que era una Fira de Solters! Perquè els Singles d’ara, senyores i senyors, resulta que són solters! Això sí, solters amb un cert poder adquisitiu, perquè sinó, no passen de concos. A la Fira del Single hi venien apartaments de solter, rentaplats de solter, viatges en creuers especials per a solters de l’un o l’altre bàndol, suposo que amb intencions tennístiques, és a dir, per veure si els singles de tant en tant acabaven jugant algun partit de dobles. En fi, que hi havia de tot, llevat de discos de vinil! Un últim exemple, ja prehistòric, d’expressió que ha perdut els referents és allò que diem, dèiem, de la gent gran: la Pepeta ja fa catúfols. Que què? Catúfols! Els catúfols eren els receptacles que agafaven l’aigua a les sínies, i que anaven fent sorollets en rodar, xep xep xep, igual com una persona gran quan repapieja, que diem, o dèiem, que fa catúfols.

Tot això ho dic perquè, l’endemà mateix que el gegant Amazon s’hagi instal·lat al nostre mercat editorial, venir a fer el pregó de la 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern em fa pensar en un viatge en el temps. Però no em malinterpreteu. Tots els meravellosos llibres que estan a la venda en tots els expositors de la Fira tenen un passat, gloriós en alguns casos, i ens permeten viatjar-hi. Això ja ho tenim per descomptat. Però la idea perversa que em va assaltar quan preparava aquest pregó és que potser la màquina del temps que ens transporta a una Fira com aquesta no ens remet al passat, sinó al futur. I potser a un futur no gaire llunyà. Perquè no passaran gaires anys, potser alguna dècada, que totes les Fires del Llibre del nostre món seran Fires del Llibre Vell, mentre que les fires de les novetats editorials s’assemblaran més al Sonimag, amb dispositius lectors electrònics de diversos formats, prestacions i dissenys, mentre que només alguns editors exquisits continuaran editant sobre paper, ni que sigui per a col·leccionistes, entre els quals em comptaré, igual com ja passa ara amb el vinil, que encara es fabrica i fins i tot el pots adquirir sense haver de certificar abans que ets solter. I, creieu-me, no us ho dic pas com qui explica un malson. Ans al contrari. Veig un futur resplendent per al llibre vell. Més futur que no passat. Més Antic que no pas Vell.

A mi, que sóc de la cultura del paper però no em fa cap por l’era digital, venir a pregonar les excel·lències d’aquesta 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern m’ha portat a escriure, per acabar aquest pregó, un conte que explica la història d’un lector voraç com el que surt al fantàstic cartell del Perico Pastor. Un lector tan voraç que devora tots els textos que li cauen a les mans. Un lector tan voraç i veraç que ara mateix podria estar llegint el Pregó d’aquesta Fira. El nostre lector anònim no és ni bibliòman ni blibliòfil ni bibliòfug. És bibliòfag, perquè practica la bibliofàgia. Se’ls cruspeix, els llibres, com qui es fot un plat de mongetes amb pernil. El protagonista del nostre conte és un lletraferit salvatge que comença, de menut, llegint quaderns escolars i frases fetes amb guixos de colors a la pissarra. De mica en mica el seu apetit bibliobulímic el mena a cruspir-se tots els contes que hi ha a la biblioteca de la seva aula infantil. Quan ja els ha llegit demana canviar de classe, i així successivament fins que devora tots els llibres de l’escola (en català, castellà i anglès, perquè és una escola catalana on es practica el submarinisme, però també hi ha llibres en castellà i en anglès). Salta de cicle amb una rapidesa insòlita per poder continuar llegint. Després assalta l’institut. Allà aprèn a suspendre el temps vital per poder acabar-se tots els llibres que l’envolten.

La vida del nostre lector bibliòfag transcorre feliç. Llegeix a qualsevol lloc i en qualsevol posició. En un lavabo, en un menjador, al tren, en una sala d’espera, al carrer, al vestíbul dels hotels. Un dia entra en una llibreria del seu barri i ja no en surt fins a la setmana següent, quan ha llegit tots els volums de les prestatgeries. El llibreter obre i tanca normalment el seu negoci, però el lector voraç roman a l’interior, nit i dia, devorant els llibres que no paren d’arribar en paquets de volum creixent perquè s’acosta sant Jordi. Al final ho aconsegueix i en surt, satisfet, el dia de sant Joan. Mentre passeja topa amb una antiga companya de classe que el convida a casa. Mitja hora més tard el lector bibliòfag puja il·lusionat al pis de la seva vella amiga. No en sortirà fins set mesos després, el temps just que trigarà a cruspir-se tots els llibres que l’avi de la noia li ha deixat en herència. Seran set mesos inoblidables, en una biblioteca plena de clàssics universals. Llibres dels d’abans. Dels de tota la vida. La nit que tanca l’última pàgina del tercer volumet del Pickwick de Dickens traduït per Josep Carner i publicat per Proa l’any 1931 a 10,50 ptes per volum o 9 pessetes per als subscriptors, abandona el pis per sempre. Necessita nous horitzons.

El salt d’una prestatgeria a l’altra en què aviat es transforma la seva vida sentimental s’alenteix el dia que s’enamora d’una bibliotecària. Aquest cop trigarà set anys a devorar tots els llibres de la noia. Com que és una dona perspicaç, aviat sospita alguna cosa. Per si de cas, cada pocs dies porta alguns llibres que treu de la feina i els afegeix discretament a la prestatgeria. Això allarga la relació, però el lector bibliòfag no en té mai prou. Mai. El convidaríeu a instal·lar-se a la Biblioteca Nacional i no en sortiria fins que no s’ho hagués llegit tot. Absolutament tot. Ara fa poc que l’han trucat els del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, per tal d’encarregar-li el pregó de la 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Ha atès el telèfon mentre fullejava l’enèsim volum del Manual del librero hispanoamericano de Palau i Dulcet, que conté la Bibliografía general española e hispanoamericana desde la invención de la imprenta hasta nuest

1 comentari:

Entradas populares

Compartir