Propera parada, Bàrcino bifurcació

Barcelona és la repera. Aquesta ciutat té tanta història que el seu subsòl amaga més sorpreses que l’illa del tresor. Només cal que remenis una mica amb el pic i la pala i, a dos metres sota terra, com aquell qui diu, tan aviat et surten un vaixell víking, una necròpoli medieval, un barri d’aquells que Felip V disfrutava enderrocant o els botins que el Pijoaparte calçava la tarda que es va lligar la Teresa. Les constructores estan tipes de partides pressupostàries extres per desenterrar mòmies i cuinetes de l’any de la picor.

Tal com divendres explicava aquest diari, l’última troballa són les restes d’una vil·la romana, del voltant dels segles IV o V, que han destapat les obres de l’AVE a la Sagrera. Ja fa unes setmanes que els arqueòlegs hi treballen a tot drap, mentre senten al clatell l’alè de les excavadores, però fins ara la descoberta no s’havia divulgat gaire. Potser els semblava que la notícia era més adient per al setembre i la tornada a les escoles, o potser la constructora no volia fer polseguera i que allò se’ls omplís de curiosos. L’altre dia un amic va anar-hi a fer el jubilat i, quan va treure el mòbil, un vigilant li va etzibar un «Fotos no!», com si rere la tanca hi hagués la Duquessa d’Alba banyant-se despullada.

A les imatges que ens han ensenyat de la vil·la hi surt un mosaic romà, que sempre fa bonic, i els entesos ja comencen a avisar que les restes són molt respectables. Ara, esclar, la temptació és cridar «Pareu màquines!» i muntar un museu com el del mercat del Born, però fa anys que esperem l’AVE cap a França i hi ha massa diners invertits...

El debat entre la destrucció i la conservació del passat és un dels més trepidants de la vida urbana. Les grans metròpolis, que creixen i es transformen constantment, sovint s’han d’enfrontar al dilema moral de preservar o no la presència del passat. Resulta, a més, que els nostàlgics saben organitzar-se molt bé, i no és estrany que la passió els faci confondre el que és antic amb el que és vell. No em refereixo encara a la vil·la de la Sagrera –hi ha lleis, i els tècnics ja diran què cal fer–, però convé recordar que a vegades aquests dilemes amaguen una forma d’hipocresia. Es lluita, per exemple, perquè es conservin quatre pedres de tercera divisió, in situ, que després només visiten els gats de carrer, i en canvi s’oblida que cada dia la pressió immobiliària fa tancar més bars, botigues i locals que són part de la memòria recent i donen vida als barris.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de setembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma