dissabte, 24 de setembre de 2011

Res no és evitern

Mon àvia Paula no va assistir a l'inici de les obres de la Sagrada Família per només una dècada. Va néixer l'any 1891, just quan Gaudí començava les obres de la façana del Naixement. D'una manera discreta però obstinada, la seva vida va transcórrer en paral·lel al temple expiatori. Sempre que pujava a Barcelona (des de Vilanova i la Geltrú) l'anava a visitar i quan, ja gairebé septuagenària, es va instal·lar amb els meus pares a Noubarris, aquest seguiment es va fer més constant. Durant la meva infància recordo que sovint es queixava, compungida, que no viuria prou per veure-la acabada. Val a dir que era una certesa ben fonamentada, perquè l'aspecte del temple als anys setanta era el d'una obra sòlidament inacabada. De fet, les “obres de la Sagrada Família” van entrar al llenguatge popular dels barcelonins com un sinònim d'un complex concepte teològic: l'evieternitat. Una cosa eviterna és, segons el DIEC, una cosa “Que ha tingut principi, però no tindrà fi”. Com els àngels o les ànimes racionals. Interessant des del punt de vista metafísic però difícil d'exemplificar en el món físic. Les obres de la Sagrada Família servien per aclarir-ho. Només al·ludir-les tothom entenia què volia dir evitern. 
 
Però abans d'ahir el president de la Junta Constructora Joan Rigol va posar data final a les obres. Rigol, que va aprofitar la compareixença per anunciar que deixa el càrrec, va parlar d'un termini relativament breu per a la retirada definitiva de les grues: entre quinze i disset anys. L'horitzó de 2026 permetria lligar el final de les obres amb el centenari de la mort de Gaudí. No sembla gaire forassenyat, ateses les dades que va facilitar Rigol: l'any 2010 van visitar el temple 2.316.721 persones i enguany s'espera que passin per caixa més de tres milions d'ànimes, la qual cosa implicaria un augment del 38%. En l'actual conjuntura econòmica, poques obres (ni públiques ni privades) semblen tenir el futur tan assegurat com les de la Sagrada Família. Els únics que estan desesperats són els atabalats veïns de la zona, que ja no saben com conviure amb aquesta allau incessant de visitants que els tematitza la vida.
La pregunta sorgeix d'una manera natural. Després de més d'un segle de lenta progressió, què farem els barcelonins el dia que s'acabin les obres de la Sagrada Família? No és una qüestió banal. Acostumats com estem a l'evieternitat, i descartat el desastre apocalíptic del túnel de l'AVE, ara hem d'adaptar-nos per a la fi de l'obra inacabada per antonomàsia. Per més que tinguem la pretensió de mirar cap a una altra banda, alguna cosa molt substancial haurà canviat a la nostra ciutat. I no només al perfil, del qual desapareixeran aquestes crosses en forma de grues que han aguantat la criatura gaudiniana durant més d'un segle. Canviarà també una d'aquelles coses intangibles però que influeixen decisivament en la manera de relacionar-nos amb el paisatge. Com quan 'any 1994 es va inaugurar l'Eurotúnel que uneix Calais amb Folkestone i la Gran Bretanya, en certa mesura, va deixar de ser una illa per transformar-se en una banyera amb desguàs. Els britànics mai no han superat aquesta connexió i el seu euroescepticisme s'ha accentuat.

En el nostre cas, a partir de l’any 2026 Barcelona deixarà de ser una ciutat eviterna i li arribarà l'hora de la veritat. Què accentuarà en el caràcter barceloní el final de les obres de la Sagrada Família? Ara que el president Mas  parla de “transició naional”,¿substituirem l'horitzó tan proper del 2014 pel més allunyat del 2026? En tot cas, serà un moment capital.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de setembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir