dimecres, 31 d’agost de 2011

Una jornada de física atòmica

Algun dia, els científics que estudien les lleis de la fissió nuclear haurien d’anar a Vilafranca del Penedès per la diada castellera de Sant Fèlix. Les temperatures que s’aconsegueixen a la plaça de la Vila, a la una de la tarda d’un 30 d’agost, quan la colla local comença a carregar el primer castell, segur que aclaririen més d’un misteri de la física atòmica. S’hi barregen, a més, dos tipus de calor: la xafogor meteorològica, que és notable i uns quants privilegiats combaten posant-se a l’ombra dels arbres i les cases, i alhora l’escalfor humana, que encara és més incontrolable i assoleix un punt de combustió emotiva just quan l’enxaneta carrega el castell.

Ahir, durant més de quatre hores, vam comprovar-ho de nou quan les taques verdes, vermelles, rosades i morades de les colles castelleres escalfaven per torns la plaça. Jo vaig seguir la jornada des d’un racó, després d’haver fet tres moviments essencials: comprar una ampolla d’aigua gelada, calçar-me una gorra i posar-me al costat d’algú que hi entengui. Aquest detall és important, perquè la tradició castellera ha sigut i és sobretot oral. Cal buscar aquells homes carregats d’espatlles, que un dia van fer de cariàtides als terços, que demanen silenci quan sonen les gralles i de sobte el món es torna seriós.

Ahir jo vaig triar el meu savi perquè, quan passava pel seu costat, vaig sentir que deia a un amic seu: “Fa 15 anys, com a mínim, que em poso sempre en aquest racó. Hi passa un airet que s’agraeix”. Després, al llarg de la jornada, el meu savi em va anar ensenyant coses. Quan els castellers començaven a muntar els fonaments d’un castell, el seu amic li preguntava: “¿Què serà això?”, i llavors ell pronosticava el què. No es va equivocar mai. Quan un castell començava a ballar d’un cantó, encara que fos molt breument, ell deia: “Malo...”, i el castell acabava fent llenya. Quan “els verds” de Vilafranca van descarregar el quatre de nou amb folre i agulla, se li va humitejar la mirada i li va sortir l’orgull vilafranquí: “Els nostres no saben fer castells petits. Som com el Barça”.

La referència al Barça també la compartien els aficionats joves, que tenen altres maneres de seguir la cosa. Cada vegada que una enxaneta coronava el castell, fos de la colla que fos, a prop meu un noi s’esgargamellava cridant “Baaarça!”. En la mà oberta cap al cel hi sabia veure una referència al 5-0 contra el Vila-real. En el mateix instant de tensió, una colla de noies alçaven totes el seu mòbil i feien una foto del castell. “Ara mateix la penjo a Facebook”, deia una, i les altres la imitaven. Més enllà, un jove explicava tot allò a uns turistes: “The human towers are very popular... The next one will be a four of nine with..., with folre!”.

L’únic inconvenient dels castells és que les esperes entre un intent i l’altre són molt llargues. Per matar l’estona, tothom té una història castellera per explicar. Vet aquí la meva. He passat molts estius de la meva vida a la Bisbal del Penedès, “la millor plaça castellera sense colla pròpia”. Cada 15 d’agost al migdia, per la Festa Major, anava a veure els castells. La Vella i la Jove de Valls, els de Vilafranca, els Xiquets de Tarragona, els Nens del Vendrell... Els he vist a tots. Me’ls mirava des de la distància, patint i amb pell de gallina, però com que sóc alt, gros i terrandòs, ells també em veiem a mi. “Xeic, vine a fer pinya!”, em cridava sovint algun casteller suat, amb el rostre congestionat i uns bíceps a punt d’esclatar. M’afalagaven. La meva esquena ampla els devia semblar un tobogan per lliscar avall; les meves espatlles, un amortidor. Una vegada vaig acceptar i em vaig afegir a la pinya. En aquella època jo jugava a rugbi i vaig pensar que no seria tan diferent de ficar-te en una melé. “Mans enlaire! Acota el cap!”, em cridava algú a tocar d’orella. Un peu adolescent em va fer pessigolles cinc segons, però jo no podia riure... El castell es va descarregar i vaig sortir a la superfície amarat i desorientat. Algú em va picar l’esquena amistosament. Ahir, mentre veia com s’alçaven tots aquells castells de gamma extra, vaig pensar de nou en els meus tres minuts de glòria fugissera. Tot un detall de Sant Fèlix.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 d’agost del 2011.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir