Casinos d'estalvi

De nen, vaig aprendre quins eren els fonaments d'això que ara tothom anomena “els mercats” amb un joc de taula que es deia El juego de la Bolsa. En la versió que jo jugava, podies comprar accions de quatre companyies: Volkswagen, Hoetch, KLM i British Petroleum. Un munt de tardes a Matadepera comprant i venent accions em devien vacunar contra els prejudicis que la generació de les meves germanes tenien contra la Borsa, considerada la catedral del capitalisme. Quan vaig tenir l'edat (i alguns recursos) em va interessar invertir-hi. Recordo que em vaig subscriure als informes setmanals d'una assessoria alemanya que analitzava els mercats i enviava unes gràfiques fascinants (anàlisi xartista, en deien) que pretenien predir el seu comportament futur. Les cotitzacions formaven mitja tassa i l'analista preveia que l'altra mitja es completaria en els propers mesos. Tu, després, inverties o no inverties. Eren els anys vuitanta, les coses anaven relativament bé i vaig fer algunes operacions prou lluïdes (en l'escala que es podia permetre un jove emprenedor de vint-i-tres anys). Un bon dia se'm va acudir comparar aquella activitat econòmica amb el joc de la ruleta. Vaig anar al casino de Sant Pere de Ribes i em vaig dedicar a observar els guanys (i pèrdues) dels jugadors habituals. El comportament humà davant de l'atzar sembla incomprensible, però explica la gènesi de les creences més íntimes i injustificables. Els homes volem domar l'atzar, controlar-lo com qui controla el seu destí. Per això li atorguem un sentit que no té. Sobta sentir com un jugador de ruleta protesta perquè el número que acaba de sortir no és el 32 quan just abans ha sortit el zero, “i tothom sap que després d'un zero surt el 32”. Si no hi heu jugat mai, pensareu que exagero, però aneu-hi un dia, compreu unes fitxes i comenceu a apostar. En pocs minuts us envairà el convenciment que després d'un número determinat el més segur és que surtin els seus veïns (a la ruleta) i els veïns del zero són el 26 i el 32. Si us descobriu emetent una amarga queixa perquè no ha sortit el veí en qüestió ja sabreu què vol dir adquirir una certesa, una creença, el misteri de la fe.

 
Establir una connexió directa entre el sistema financer i els jocs d'atzar era vist com una frivolitat fins fa quatre dies. Cap inversor seriós no voldria comparar-ne les primes de risc. El risc és major a la ruleta que al blackjack, esclar, però en principi parlem d'una altra lliga. De fet, la samarreta del Barça pot portar el logo d'un país no democràtic però no pas el d'una casa d'apostes, per bé que sigui del tot legal i que no aposti sobre cap activitat denigrant. Fins ara, a la difusa frontera que separa l'especulació financera i el joc d'atzar s'havia alçat un sòlid mur, però aquesta setmana el motorista Marc Márquez l'ha travessat per un túnel finançat a través de Catalunya Caixa. L'entitat de crèdit (sic) ha llançat el Dipòsit Marc Márquez, que ofereix un 2,93% TAE i un plus de 0,10% per cada cursa que guanyi el campió de Cervera en el campionat de Moto 2. Fins a un màxim del 4,53%, no fos cas que li entrés la febre Vettel i guanyés més de 14 curses seguides. És a dir, que els inversors aposten a veure augmentats els seus interessos segons els resultats d'una cursa. Potser encara no som al casino, però ja som a l'hipòdrom dels germans Marx. Catalunya Caixa (intervinguda per la funció pública en un 90%) obre la veda per dignificar els jocs d'atzar. Quan veurem el Dipòsit Leo Messi amb un plus de 0,01% per cada gol marcat? Acabarà lluint l'argentí el logo d'una casa d'apostes? O serà una Caixa d'Apostes?

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 6 d'octubre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma