Darwinisme literari

Segur que ja en tenen notícia, però potser no han passat del titular escandalós: “un grup de micos virtuals reprodueix les obres de William Shakespeare”. No és un engany, però té el seu què dir-ho d'aquesta manera. Es tracta d'un projecte del programador  Jesse Anderson que només ha requerit l'ús del seu ordinador personal, el núvol i Amazon. Anderson ha creat un nombrós grup de ximpanzés virtuals (A milion amazonian monkeys, es diu el projecte) i afirma que aquests éssers digitals són capaços de reescriure les obres completes de Shakespeare. El primer text que van aconseguir completar va ser el poema A Lover's Complaint, però l'últim cop que ho he mirat al seu blog (que s'actualitza cada trenta minuts) ja han caigut obres majors com El Mercader de Venècia o El somni d'una nit d'estiu i la majoria de les altres  ultrapassen el 99%. De fet, el sistema (els micos) ja ha (havia) reescrit 3.696.320 caracters en total i només en falten (faltaven) 28 per completar els 3.696.348 caracters (sense espais) que ocupa l'obra completa. Com s'ho han fet els micos virtuals d'Anderson per emular al vell Will? Doncs teclejant a l'atzar sèries de nou caracters com ara huipaerss, ftxrrocli o sodomites. Els milers i milers de ximpanzés robotitzats ho fan constantment i el sistema analitza cada sèrie de nou lletres per comprovar si apareixen, seguides i en aquell mateix ordre, en qualsevol fragment de les obres de Shakespeare. Si no, desestima la sèrie. Si sí, la col·loca a lloc. I així va fent, amb aquella mena de paciència inhumana que només poden tenir les màquines. Perquè, preses de nou en nou, hi ha bilions de combinacions diferents de lletres. Això vol dir que per teclejar-les totes  cal un temps superior a l'edat de l'univers. D'aquí que els micos siguin virtuals i el seu tecleig robotitzat. 


 
Què demostrarà l'experiment d'Anderson quan, ben aviat, el completi? Doncs d'entrada poca cosa, em temo, més enllà d'il·lustrar la hipòtesi que l'any 1913 va llançar Émile Borel al seu llibre Mécanique Statistique et Irréversibilité, en el qual escrivia que era altament improbable que un milió de micos poguessin reproduir un llibre ja escrit per un humà, per més que es dediquessin a la mecanografia durant deu hores al dia. Improbable, deia, no pas impossible. La metàfora de Borel acostava els humans als micos per analogia, si ens atenim a aquella creença cabalística segons la qual tot està predeterminat (escrit) des del principi dels temps i l'espècie humana només malda per descobrir-ho dia a dia (llegiu Arcàdia, de Tom Stoppard). Però en realitat l'experiment té un aire antic, com de sala de dissecció del segle XIX, tota plena de forenses disposats a pesar els cadàvers abans i després del traspàs per descobrir quant pesa l'ànima. La reconstrucció per la via combinatòria d'un corpus literari (sigui de Shakespeare o sigui de qui pagui millor a través d'un Captcha com els  codis de seguretat que teclegem en molts llocs de la xarxa) només pot fascinar els ingenus. Tenien moltíssim més interès les Sextines cibernètiques amb les quals Joan Brossa va esvalotar el galliner poètic fa dècades. 


El senyor Anderson i els seus micos virtuals poden reescriure Shakespeare tantes vegades com vulguin, però ara per ara resulta més interessant llegir la redacció d'un nen petit o qualsevol article de diari. Fins que no siguin capaços de generar textos que provoquin en els lectors les idees, emocions, sorpreses, perplexitats, decepcions, tristeses i alegries que les obres completes de Shakespeare provoquen des de fa segles, no té cap sentit que els riguem les monades.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 4 d'octubre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma