El discurs i les orelles que l’escolten

El dia que va ser nomenat primer ministre de Gran Bretanya, l’any 1940, en plena guerra mundial, Winston Churchill va fer aquell discurs tan celebrat en què deia: «Només puc oferir sang, esforç, llàgrimes i suor». Després la història popular, que sol ser capritxosa, va convertir-ho en un còctel més impactant –sang, suor i llàgrimes!– i el pobre esforç va quedar oblidat per sempre més. Vaig tornar a pensar en l’anècdota dies enrere. Potser perquè vivim temps difícils, dues veus que admiro i escolto amb interès van aprofitar una tribuna pública per dirigir-se als catalans i apel·lar a l’èpica del treball i l’esforç.

Al final del seu discurs al Parlament, en rebre la Medalla d’Or, Pep Guardiola va dir aquelles paraules que ja s’han fet famoses: «Si ens llevem ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses, i ens posem a pencar, som un país imparable». Dies després, en el pregó de la Mercè (que ahir regalava aquest diari), Joaquim Maria Puyal va llançar un missatge semblant: «Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, que s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen». Cal dir que en tots dos casos l’exhortació estava matisada pel discurs. Guardiola també va referir-se al talent i va remarcar que no se sentia exemple de res. Puyal va mostrar sovint un esperit crític respecte de la ciutat de Barcelona, una nostàlgia pels llocs i els costums que la «falsa modernitat» s’ha carregat.

El missatge d’un i altre volia ser engrescador, es dirigia als presents com a individus, però em temo que molta gent l’ha interpretat essencialment en clau col·lectiva, i això ja és més discutible. El recurs de l’esforç col·lectiu em fa pensar en les galeres, amb una pila d’esclaus remant en la mateixa direcció i un vigilant que els va motivant a cops de fuet: «Un, dos! Un, dos! Vinga, esforceu-vos més!». Si no volem ser tan anacrònics, l’esforç col·lectiu també forma part de la psicologia que s’ensenya als màsters d’empresarials: l’empresa on treballes és plantejada com una gran família, que has de defensar i que et fa sentir orgullós. I qui diu l’empresa, diu l’economia, el país sencer. Mentre escoltaven Guardiola i Puyal , els nostres polítics somreien complaguts, els queia la bava. Acostumats a traspassar la responsabilitat al ciutadà, ¿ho van entendre que el discurs també els incumbia, que sobretot anava per ells?

Jordi Puntí, El Periódico, 3 d’octubre del 2011. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma