El pensament automàtic

De vegades la realitat entrebanca els nostres ímpetus de denúncia en defensa de l’ètica recreativa del moment, que a grans trets és el políticament correcte, sempre seguit d’una corrua de consells assessors, columnistes aïrats, denunciadors perpetus, defensors del ciutadà, l’espectador, l’oient, el lector i la truita de ceba, tots ells càrrecs i ocupacions traduïbles en nòmines o estipendis, que és en part la seva raó de ser.

Aquí tothom s’exclama encara que els fets no s’ajustin del tot a la seva còlera. ¿Que, sembla, un jutge de Múrcia exculpa un home d’haver anomenat zorra la seva dona? En un dir Hannah Arendt ja ens hem esquinçat la camisa i la brusa (l’equivalent indumentari del tots i totes). A El suplement de Catalunya Ràdio, Cóppulo va reunir el jutge Vidal i l’advocadessa Varela per parlar-ne, amb una gran set de denúncia. Va arrencar amb unes declaracions indignades de Leire Pajín, que està molt entrenada en l’art de la indignació, conscient dels rèdits polítics que dóna.

Tot seguit Cóppulo va puntualitzar: “A més va dir literalment que la seva dona era una zorra”. Cóppulo té una idea un pèl vaga de què vol dir literal. Vidal, en canvi, es va prendre la molèstia de llegir la sentència: “L’home va dir al fill: Dile a tu madre que va a tener que ir como las zorras, mirando por la calle para adelante y para atrás, porque si no lo hace en cualquier momento la voy a matar”. No és un delicte d’ofenses, sinó d’amenaces de mort, que és molt més greu.

El pensament automàtic entranya riscos. Com la piulada de Raül Romeva celebrant les tres Premis Nobel de la Pau, una d’elles Ellen Johnson-Sirleaf, presidenta de Libèria: “Tres dones Nobel de la Pau: massa poques, encara... I massa homes senyors de la guerra”. Deuen ser els amics i coneguts de la senyora Johnson-Sirleaf, sospitosa de finançar la guerra de Libèria.

Enric Gomà, Ara, Dia de la Hispanitat del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma