Els nous armaris


Un anunci clavat en un fanal dóna indicis sobre l’evolució dels estereotips que menen a noves formes d’hipocresia social. Situem d’entrada el fanal. És al carrer Roc Boronat de Barcelona, a tocar de la Torre Agbar. Concretament davant mateix de la porta principal d’un equipament universitari que els ideòlegs de la Universitat Pompeu Fabra han batejat amb un nom que es pot abreujar com CDC: Campus de la Comunicació. El rètol en qüestió és de mida A4, adherit circularment al perímetre cilíndric de la tija del fanal. El seu contingut és un clàssic universitari, sobretot en aquesta època d’inici de curs: “Buscamos compañera de piso”. Fa un quart de segle, a l’edifici històric de la UB se’n penjaven molts d’idèntica temàtica als suros interiors, però potser ara els suros han perdut pistonada i els compartidors de pis prefereixen els aparadors cilíndrics. Cal encerclar el fanal per llegir el text complet de l’anunci: “Somos 2 chicas estudiantes de 20 años y buscamos una chica o un chico gay para compartir piso exterior situado a 3 minutos del metro Bac de Roda (L2) completamente amueblado. Habitación con balcón. Contacto: 67402XXXX”. Per l’encapçalament del seu anunci queda clar que les dues noietes busquen una companya, però després decideixen obrir la porta als nois, sempre que siguin gais. No cal ser Sherlock Holmes per intuir que aquestes noies deuen ser sensibles al clixé que pinta els nois gais com a éssers més nets i endreçats que els seus congèneres heterosexuals. Potser també pretenen evitar la dolça temptació de les escaramusses sexuals amb un company de pis o aspiren a tenir un tema en comú amb ell (els nois). 
Però tampoc resulta gaire forassenyat llegir aquest anunci com una invitació a exercir la hipocresia. Perquè, ¿quines proves deuen haver pensat les dues amfitriones de Bac de Roda per comprovar la tendència sexual dels aspirants a conviure amb elles? ¿Els faran un examen de referents culturals? ¿Els posaran música d’Abba o de Núria Feliu? ¿Els faran cantar “I did in my way”? Si s’atenen al mateix clixé que les deu fer creure que tots els gais són nets i polits és d’esperar que en tinguin prou amb l’aspecte. Qualsevol noi heterosexual que trobi interessant una habitació amb balcó en un pis exterior moblat a tres minuts del metro Bac de Roda pot pensar que no li costarà gaire fer-se passar per gai davant de dues noietes de vint anys. La situació és tan evident que sembla el punt de partida d’un episodi televisiu que pretengui basar la tensió en la possibilitat que alguna circumstància inesperada faci sortir el nou hoste de l’armari i les seves companyes de pis descobreixin enrojolades la seva heterosexualitat. Just al contrari del que passa a Itàlia amb la desena de polítics rellevants de centre-dreta que protagonitzen el primer cas d’outing (o sortida forçosa de l’armari) transalpí, després d’haver votat en contra d’una llei que castigaria els actes de discriminació contra els homosexuals. L’organització Equality Italia, que defensa dels drets dels gais al país de Berlusconi, va revelar el divendres a listaouting.wordpress.com una llista de deu polítics que serien gais ocults, entre els quals hi ha un ministre, el president de la regió més important del país i la mà dreta del president. Tenint en compte que a Itàlia sovintegen les agressions homòfobes i que, gràcies a gent com ells, cap llei no els empara, potser a algun dels deu li abellirà venir a passar una temporadeta a Bac de Roda en companyia de dues noietes que, per la seva amplitud de mires, podrien perfectament ser filles seves. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 27 de setembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma