dissabte, 15 d’octubre de 2011

Feliç ve de Félix

Avui fa vuit dies que va morir l’escriptor Félix Romeo. Tenia 43 anys i un futur ple de projectes. Aquesta setmana alguns amics seus han escrit sobre el privilegi de la seva amistat, generosa i apassionada, i una trajectòria literària de primer ordre. Va publicar tres obres de ficció tan singulars com imprescindibles –Dibujos animados, Discothèque, Amarillo– i centenars d’articles periodístics. En els records dels seus amics es notava, sense excepció, l’empremta de l’estima i l’admiració que ha deixat el Félix. Els elogis fúnebres són sempre una manera de retardar l’absència, o potser de perpetuar la seva presència per mitjà de les paraules...

Vaig conèixer personalment el Félix a l’enterrament d’un altre gran escriptor, Jesús Moncada. Havia vingut des de Saragossa amb uns quants autors i amics comuns. Aquell dia vam parlar de Moncada i la connexió fluvial –l’Ebre– entre la seva prosa i la dels autors aragonesos. El Félix havia estudiat a Barcelona i de tant en tant, mentre parlàvem, deixava anar una frase en català. En aquesta primera trobada em va sorprendre el seu ampli coneixement de la literatura catalana; aviat vaig comprendre que allò era ben natural: el Félix era un lector voraç i sensible, amb una curiositat inesgotable.

Sempre que vaig coincidir amb ell, a Barcelona, Madrid o Saragossa, en sopars d’amics o en trobades literàries, aquesta inquietud per les formes de la cultura es traduïa en una conversa calorosa i entusiasta. Recordo que una nit, a Madrid, Julián Rodríguez ens cantava les excel·lències d’una novel·la que acabava de publicar a la seva editorial Periférica: Perú, de l’escriptor nord-americà Gordon Lish. Al seu costat, el Félix el va interrompre per lloar-la encara amb més ganes que el mateix editor, que ja és dir. Aquesta energia seva es combinava amb una gran tendresa i –intueixo– l’ajudava a canalitzar la recerca de la felicitat: diria que el Félix era feliç quan els que l’envoltaven també ho eren. Per això la seva amistat era una festa.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 d’octubre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir