dissabte, 22 d’octubre de 2011

L’art, l’iceberg

Com cada any per aquesta època, ArtReview, una de les quatre o cinc revistes de referència en l’art contemporani, ha publicat la llista “Power 100”. La seva intenció és recollir els cent noms més influents, o poderosos, del mercat de l’art actual, tot i que des de la mateixa revista ja avisen que no es tracta de cap competició, sinó que vol ser una guia “sobre les tendències generals, les xarxes i les forces que conformen l’escena artística”.

El primer lloc és per a l’artista xinès Ai Weiwei, una opció inesperada si tenim en compte que, en una dècada de llistes, només dues vegades les havia encapçalat un artista (totes dues va ser Damien Hirst). Ai Weiwei, que a l’abril d’aquest any va ser empresonat pel govern xinès, segons diuen per evadir impostos, i alliberat al cap de tres mesos després de pagar una fiança, és reconegut per l’activisme que comporten sempre les seves obres. El govern xinès ha reaccionat de seguida, queixant-se que l’elecció d’ArtReview es basava només en arguments polítics, cosa que certifica que els incomoda i que la revista l’ha encertat. És tot un símptoma, a més, que en aquesta època d’injustícies socials i d’un gran distanciament arreu entre governants i ciutadans, l’artista més influent sigui un agitador com Ai Weiwei.

La llista d’ArtReview ofereix mols més detalls per explorar. Gairebé no hi surten, per exemple, pensadors de l’art (Zizek és al lloc 65). Hi dominen els artistes alemanys i no hi ha ni un espanyol (no, ni tan sols Miquel Barceló). De fet, l’única espanyola que hi surt és la galerista Hega de Alvear. Al número dos de la llista hi ha Hans Ulrick Obrist & Julia Peyton-Jones, curadors d’art: després ve Glenn Lowry, director del MoMa de Nova York, i en quart lloc el galerista Larry Gagosian. Són noms, la majoria, poc coneguts per qui no es mogui en aquest entorn, i demostren que avui dia l’art contemporani, sobretot després de la revolució digital, és un gran iceberg en moviment i només en veiem flotar la part més comercial.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’octubre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir