dijous, 13 d’octubre de 2011

Lleons domats

Els límits de l'humor són més misteriosos encara que els de la crítica. Tendim a creure'ns que en una societat democràtica es pot dir tot fins que ens disposem a dir-ho i, just quan certes paraules ja pugen per la gola, comencem a témer que potser no. També tendim a donar per garantit que ens podem riure de tot. I tampoc. Esclar que en aquest segon cas resulta més senzill de comprovar, perquè el grau de crítica suportable és difícil de mesurar. En canvi, resulta indiscutible que hi ha coses que ens fan riure i n'hi ha que no, per més bona voluntat que hi posem. Fa uns dies vaig riure com un vedell d'uns paios que esclataven en pedaços, víctimes dels explosius que ells mateixos pretenien detonar per fer la Jihad. És una pel·lícula britànica de 2010 que duu per títol Four Lions i que, després de triomfar al Regne Unit, acaba d'arribar a les pantalles d'aquest Regne tan desunit que ahir celebrava la Hispanitat amb el cornetí i la cabra. Four Lions és una comèdia, esclar, la primera pel·lícula del director Chris Morris. La protagonitzen cinc terroristes islàmics nascuts a la Gran Bretanya (un d'ells convers) que pretenen atemptar contra els seus compatriotes. Comença a Sheffield, hi ha una escapada delirant a un camp d'entrenament d'Al Qaeda al Pakistán i acaba a la marató de Londres. Morris ha declarat que la seva pel·lícula és una farsa. Té raó. També ha explicat que va enviar el guió a Moazzam Begg, un dels britànics detinguts a Guantánamo. Es veu que Begg no hi veu res que els musulmans britànics puguin trobar ofensiu. Vagin al cinema i ja em diran quin grau de tolerància atorguen al presoner Begg. Podria ser que no haguessin conegut mai abans ningú tan tolerant.

 
El projecte de Four Lions va passar per unes quantes vicissituds (ben comprensibles) abans de trobar qui la produís. Pagaria per escoltar les paraules que van pronunciar els directius de la BBC i Channel 4 per rebutjar-la. Després dels atemptats del 7 de juliol de 2005 a Londres anar pels despatxos amb un guió tan explosiu sota el braç devia semblar humor negre. Però no. La comèdia és lluminosa. Sobretot perquè aconsegueix el seu objectiu suprem (fer riure, i molt). A més, desprén un to positiu difícil de justificar amb l'argument a la mà i no deixa cap resta d'agror. El retrat del fanatisme que ens proposa ultrapassa la paròdia, s'instal·la en l'absurditat inherent a les pràctiques terroristes i resulta moralment inequívoca. Molt més inequívoca, per exemple, que el Torrente de seqüeles de Segura. L'estrena de Four Lions també serveix per adonar-nos de la distància sideral que separa, en termes de maduresa mediàtica, la societat britànica de l'espanyola. Resulta impensable una comèdia espanyola construïda sobre els atemptats de Madrid del 11 de març de 2004. Per no parlar d'ETA. No he vist encara (a Madrid) l'obra de teatre Burundanga, en la qual el gran Jordi Galceran té la valentia d'abordar la violència terrorista en clau de comèdia, però pel que me n'arriba el plantejament no és tan frontal ni salvatge com el de Four Lions. El que resulta francament sorprenent és l'absència d'escarafalls i escàndols a la Gran Bretanya per part dels guardians de l'ortodòxia islàmica. Experiències com la de Salman Rushdie o les caricatures de Mahoma publicades al diari danès Jyllands-Posten deuen haver ensenyat moltes coses als autors satírics. Una d'elles és la importància de mantenir l'innominable innominat. De Mahoma, ni piu. Potser per això cap dels personatges (Omar, Waj, Barry, Faisal i Hassan) no es diu Mohamed. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 13 d'octubre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir