Local, global, social, demencial

Per si algú no tenia prou clar el sentit de la paraula global, aquest cap de setmana s’ha produït una lliçó pràctica que hauria de resoldre qualsevol dubte. Les manifestacions que dissabte van tenir lloc de manera més o menys simultània –en més de 950 ciutats i 80 països, diuen els que compten aquestes coses– són un exemple d’agitació planetària al carrer que no s’havia viscut mai abans. Caldria tornar a les concentracions d’aquell No a la guerra, del febrer del 2003, per trobar un antecedent, però aleshores les xarxes socials d’internet pràcticament no existien, vivíem instal·lats en la societat del benestar i una part dels ciutadans seguien les amenaces de Bush a l’Iraq com una pel·lícula de dissabte a la tarda.

De fet, no seria cap animalada veure les manifestacions del 2003 com un avís fracassat del que ha acabat passant. «Si aleshores els líders polítics ens haguessin fet més cas», podrien dir els que van sortir al carrer, «ara no caldria reclamar els nostres drets socials». La recessió econòmica a tot el món clava les seves arrels en la despesa militar dels Estats Units i els seus aliats, això se sap, i després s’expandeix a través del control interessat que els bancs fan dels diners dels ciutadans, sempre amb el consentiment dels polítics de torn. Si les protestes de dissabte es van propagar globalment, tot i adoptar a cada ciutat un estil propi, és perquè anteriorment hi havia hagut una indiferència global dels governs.

Dissabte, també, els països que integren el G-20 es van reunir a França per discutir qüestions financeres. Abans de cantar junts l’hora dels adéus, van demanar a les economies de la zona euro que s’espavilin per evitar «el contagi global de la crisi fiscal». És simptomàtic que just en aquests moments parlin de contagi global. Les paraules que escollim mai no són innocents, sempre ens representen. El contagi remet a la presència d’un altre, i trasllada la culpa.

Fa anys que els governs dominants han fixat un doble discurs davant dels fenòmens globals. Resulta que la globalització és el paradís quan es tracta de fer negocis a curt termini, però es converteix en un tabú quan vol dir inversió altruista. Ho veiem amb la fam als països subdesenvolupats o l’escalfament global, problemes que reclamen solucions compartides. Els científics no es cansen d’oferir propostes, però llavors els governs participen en aquelles cimeres tan cares, i amb tanta seguretat, i mai no serveixen de res.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 d’octubre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma