Parla per tu

L'any 1991 la professora argentina Nora Catelli va publicar un interessant estudi sobre l'escriptura del jo: El espacio autobiográfico (Lumen). Catelli hi repassava la casuística d'aquests escrits, contraposava teories, analitzava l'autobiografia de Gertrudis Gómez de Avellaneda i definia el gènere com l'exploració de l'altre a través del text. Quan, ara fa vint anys, Catelli escrivia el seu assaig, aquestes consideracions exploratòries semblaven circumscrites als éssers, més o menys lletrats, que decidien posar-se a escriure sobre la seva vida. Ningú, ni Steve Jobs en èxtasi budista, no era capaç d'imaginar que avui existiria un microespai autobiogràfic com la caixa Bio de Twitter, en la qual el sistema et convida a escriure “About yourself in fewer than 160 chars”. Aquesta massificació de l'espai autobiogràfic era llavors tan inimaginable com ho seria escriure una autobiografia pòstuma. Un oxímoron que potser també acabarem veient, tal com fa albirar la recomanable novel·la que Jordi Boixadós ha escrit des de la veu narradora d'un home que està en coma: Àngels a l'andana (Columna). 

 
La qüestió és que cada cop que un nou usuari s'incorpora a Twitter (i això ha passat milions de vegades en els últims anys) topa amb la petició d'autodefinir-se en un microespai autobiogràfic que després serà ben visible al seu perfil, just sota la fotografia. Què fa molta gent? El deixa en blanc. No ens ha d'estranyar, perquè els miralls sempre incomoden, i més si els hem de redactar. De fet, un bon percentatge de comptes de Twitter també deixen en blanc la fotografia. Però, entre els que escriuen alguna cosa, la casuística és notable i definitòria. Alguns adopten la solució targetera i hi posen la professió -Arquitectç, Regidor, Topògraf- amb algun estirabot de guionista: Mamífer, Pubilla en potència, Ducatista. D'altres complementen aquest perfil professional (de caire Linkedin, per entendre'ns) amb informació addicional que deriva cap a la vida personal: “Periodista, blocaire, apassionat per la comunicació política, escaquista i català” o “Correctora i traductora. I durant les estones lliures, defensora de (gairebé) totes les causes perdudes”. En aquesta evolució irromp el clàssic gerundi digital: “Politòloga decidint què vol ser de gran”. El món de les aficions conviu amb el de les creences: “Desubicada, maniàtica, malalta de música i del Barça!”. La militància (política, futbolística) no exclou el costumisme: “Criat amb Pelargon, i això marca molt”. Hi ha textos filosòfics -Sóc, que ja és molt, Anar fent-, autocrítics -Perfil? Baix, sempre, A dies caixer, altres banquer però sempre lladre i vividor-, fantasiosos -Argonauta, Sóc el guardià de les estrelles, viviu a matrix!- i punyents des del punt de vista identitari: “Sorprenentment català, àrab, culer i republicà, the dream of a skin” o “Sexe femení, aparença humil i ària”.
Cadascú l'enfila per allà on li sembla, i tothom explora l'altre com pot, per dir-ho amb Catelli, però hi ha textos més premeditats i d'altres que desprenen un aire d'urgència molt revelador. Els meus preferits són els que malden per completar com sigui la caixa de 160 caracters. Ahir mateix es va fer seguidora del meu compte de Twitter algú que es defineix en 159 caracters: “Imminent estudiant de Doctorat, feminista convençuda, amant de la música, la lectura, el Barça i la política... vaja, una persona molt normal, al cap i a la fi.” Normal? La normalitat és un concepte pervers que parteix de la imatge que projecta la superfície del mirall sobre el qual escrivim. Qui no ho és?

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts, 18 d'octubre de 2011

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma