dissabte, 1 d’octubre de 2011

Però Sagarra continua viu

Aquests dies ha fet 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra i, aprofitant el número rodó, els mitjans han recordat el seu perfil d’home orquestra de les lletres. Ho tocava tot, poesia, teatre, novel·la, periodisme, traducció i, a més, coneixia com pocs l’entramat social i cultural del país. Gaudia d’una dimensió popular que avui dia no té comparació: agradava als pagesos i als empresaris, a les minyones i als capellans, a les senyores que berenaven al carrer Petritxol i als amics franquistes de l’alcalde Porcioles. El dia que va morir, el teatre Romea va suspendre la funció en senyal de dol. Les floristes de la Rambla van dur a la vetlla un gran ram de roses vermelles.

És curiós, quan penso en l’enterrament de Sagarra se m’hi barreja el de Verdaguer, el juny del 1902. Potser perquè d’aquest últim n’hi ha unes fotos increïbles –plovia a bots i barrals, un mar de paraigües col·lapsava les Rambles– i perquè el mateix Sagarra en va parlar a El meu Verdaguer, un llibret que és un acte de justícia a favor del mossèn. Sagarra explica amb ulls de nen la impressió que li va fer el seguici fúnebre i ho rebla així: «Tot pertanyia més aviat al clima delirant que produeixen només la poesia i el somni». M’imagino que, anys després, la seva mort devia deixar un efecte semblant.

Aquests dies, també, Joan de Sagarra s’ha queixat que el Teatre Nacional no programi una obra del seu pare tot coincidint amb l’aniversari. Probablement té raó, tot i que jo trobo que Sagarra s’ha guanyat la dimensió de clàssic universal per altres camins. El seu teatre té un interès literari, de geni lingüístic, igual que les seves traduccions de Shakespeare, però el Sagarra més viu es troba en la poesia –ho vam comprovar amb Lluís Soler recitant El comte Arnau – i sobretot en la seva prosa. Jo trio el Sagarra articulista de L’aperitiu o de L’ànima de les coses, la segona meitat de les seves Memòries o el novel·lista que el 1932 publica Vida privada, un retrat de quan Barcelona era la ciutat més imprevisible. En aquesta nostra època de literatura fugaç, és un miracle que les llibreries mantinguin al seu fons els llibres de Sagarra, ben vius i accessibles, esperant nous lectors.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 d’octubre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir