Pregons innovadors

Joaquim Maria Puyal va encetar les Festes de la Mercè amb un pregó extraordinari al Saló de Cent. Les festes majors poden començar per acció o per reflexió. La primera és més informal, directa i sorollosa. L'exemple més nítid és el txupinazo, l'esclat del qual és l'interruptor que activa la festa. La segona és el pregó: un text escrit expressament per a ser llegit en veu alta que s'encarrega a algun personatge que els organitzadors de la festa consideren prou rellevant. En el cas de Barcelona, hem sentit pregoners de tots els orígens i professions, des de l'alcalde de Sarajevo Tarik Kupusovic (1995) al cardiòleg Valentí Fuster (2002), passant per l'oceanògrafa Josefa Castellví (2007) o el músic Yehudi Menuhin (1997). Hi predominen els escriptors, la qual cosa sembla raonable atès que es tracta de construir un text. Set dels onze pregoners que han precedit l'autor d'aicnàlubmA ho són: Maruja Torres, Robert Hughes, José Antonio Marina, Fàtima Mernissi, Carlos Ruiz Zafón, Rosa Regàs i Elvira Lindo. Ara fa un lustre, la tria de la mare de Manolito Gafotas va provocar una encesa polèmica. Es qüestionava el grau de relació de la pregonera amb Barcelona. Jordi Hereu acabava de rellevar Joan Clos i es vivia un cert estira-i-arronsa entre l'esquerra caviar i l'esquerra espetec. El pregó de la Lindo va ser de tràmit, però l'equip de govern en devia prendre bona nota perquè des de llavors tots els pregoners (de l'era Hereu) van ser barcelonins: Josefa Castellví, Jaume Sisa, Montserrat Carulla i la seva filla Vicky Peña, Joan Margarit i ara (era Trias), Joaquim Maria Puyal.
Més enllà dels continguts de cada pregó, resulta remarcable analitzar les diverses estratègies retòriques seguides per abordar un dels gèneres literaris més difícils i traïdors. Traïdor perquè el pregoner s'enfronta d'entrada a una paradoxa colossal: l'objectiu final d'un pregó de festa major és convidar els ciutadans que l'escolten a la seva pròpia festa. Per aconseguir-ho de debò, el pregoner primer ha de guanyar-se el paper d’amfitrió. No n'hi ha prou amb ser l'escollit pel poder. Cal fer una aproximació personal a l'univers compartit pels festejadors (Barcelona, en aquest cas) a la manera d'un tramvia que incorpori passatge cap a la seva destinació, que és l'inici de la festa major. Puyal ho va fer el dijous amb absoluta eficàcia en un reblert Saló de Cent (i de Mil) que es projectava a milers de llars a través de la transmissió de Barcelona TV. El comunicador va bastir el seu discurs amb sintaxi radiofònica, com pertocava, i el seu ús de l'àudio (sons i cançons) va fondre tradició i modernitat, tot fent èmfasi en la profunditat històrica del mitjà radiofònic i del format triat. El tomb per la vida de Joaquim Maria Puyal i Ortiga, català i poliglot des de la salutació en rus fins al comiat en àrab, amazic, urdú, xinès, anglès i espanyol, confirma que els pregons de la Mercè són a l'avantguarda del gènere. Si Puyal ha incorporat els talls d'àudio al seu pregó, els seus predecessors no es van estar d'obrir altres vies. L'any passat el poeta Joan Margarit, després de despenjar-se amb una inesperada declaració independentista, va recitar poemes. En fa dos, les actrius Montserrat Carulla i Vicky Peña van incorporar el diàleg (intergeneracional) i l'any 2008 el gran Sisa també va fer (com Puyal) ús de cançons intercalades en el seu pregó, però en el seu cas cantant-les ell mateix a cappella. El pregó de la Mercè és un camí d'innovació obert a nous llenguatges. Llàstima que Carme Ruscalleda sigui de Sant Pol, Miquel Barceló de Felanitx i Maria Lapiedra de Les Borges Blanques.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 26 de setembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma