Prescrits i proscrits

Ahir van tancar les parades de la 60ª Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que se celebra cada any al passeig de Gràcia de Barcelona. Han estat quinze dies de meravellosa desacceleració del trànsit pedestre. Resulta impossible no aturar-se a badar, tocar, ensumar, remenar o fins i tot comprar llibres antics. Potser en un futur no gaire llunyà totes les fires del llibre seran del llibre antic, atès que l'era digital s'imposa. Per als que, sense estar tancats a cap suport, serem sempre propaperistes, els plaers de la tripa i el llom no tenen parió. El dia de la inauguració d'aquesta esplèndida Fira, abans de llegir-los un pregó bibliofàgic, vaig poder repassar l'exposició de (gairebé) tots els cartells i em va tornar a cridar l'atenció el de Brossa, de disset anys enrere, que relacionava els parònims LLIBRE i LLIURE. També és remarcable el d'enguany, de Perico Pastor, en el qual un home que ens dóna l'esquena s'enfronta a uns prestatges plens de llibres en una disposició que recorda vagament La noia en la finestra de Dalí. Aquí el mar lluminós és de lloms i només cal tancar els ulls per imaginar nous paisatges. El tema pictòric de Pastor està en sintonia amb la foto de coberta de la novel·la del moment, Jo confesso de Jaume Cabré, en la qual un nen s'escarrassa per agafar un llibre dels prestatges alts d'una llibreria atapeïda de lloms. Fa l'efecte que en busca un que el fascina, justament, perquè l'han deixat fora del seu abast. 

 
Quan diem que la millor manera per promoure la lectura d'un llibre és prohibir-lo, ens disfressem de prescriptors benintencionats i irònics, però en poc temps dues obres de Gabriel García Márquez han viscut aquesta dialèctica entre proscripció i prescripció. D'una banda, el seu reportatge Noticia de un secuestro, escrit l’any 1996 en plena espiral de la violència narco a Colòmbia, és un fenomen a l'Iran des que ha trascendit que l'excandidat presidencial Mir-Hussein Mussavi compara el seu arrest domiciliari als captiveris dels segrestats pel traficant Pablo Escobar que es descriuen al llibre. Mussavi, apartat de la circulació des que es va enfrontar a Mahmud Ahmadinejad en les eleccions de 2009, va dir a les seves filles que si volien saber com és la seva vida des de llavors llegissin el llibre de García Márquez. La traducció iraniana s'ha exhaurit, l'editor no gosa reeditar-lo per por i parla obertament de prohibició. Però els lectors iranians el llegeixen per la xarxa, perquè molts blogs n'han penjat còpies digitals. La proscripció reforça la prescripció. L'altre llibre de García Márquez que excita les ànsies dels proscriptors és la novel·la Cien años de soledad. En aquest cas, l'amenaça és menys contundent, però igualment sòlida perquè al darrere no hi ha cap exèrcit terrenal però sí un de celestial. L'Esglèsia ortodoxa russa voldria prohibir-la, juntament amb la Lolita de Nabòkov, per raons morals. Concretament, l'arxipestre Vsévolod Txaplin fa la xarlotada de declarar que “idealitzen les passions pervertides (o depravades, tradueixen d’altres) que fan la gent infeliç”. ¿Només aquestes dues novel·les? Quin honor per als seus autors! Naturalment, les rèpliques han estat fulminants: les obres clàssiques de la literatura plenes de “passions pervertides que fan la gent infeliç”, inclosa la Bíblia, omplirien tots els prestatges de les llibreries que encaren l'home de Perico Pastor i el nen de Jo confesso junts. Friso per saber qui serà el primer de proposar la prohibició de, posem, Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, un vademècum de les “passions pervertides que fan la gent infeliç”. Volem llibres prohibits catalans.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 3 d'octubre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma