dilluns, 21 de novembre de 2011

Aprèn a cavalcar com John Wayne

Avui, quan s’acabi l’última sessió programada, la sala de la Filmoteca a Barcelona —al vell cine Aquitània— tancarà les portes. No serà el típic final tristíssim, perquè està previst que d’aquí a deu dies s’obri la nova seu del Raval, però sí que inevitablement hi planarà un aire nostàlgic i emotiu. Els cinèfils són així. (Uns segons, ara, perquè inseriu aquí el vostre record de la Filmoteca. Penseu-hi... Pot ser el dia que hi vau veure Maduixes salvatges de Bergman per cinquena vegada, o aquell cop que hi vau portar algú per lligar sota la influència d’un Woody Allen, o la butaca on sempre seia Joan Brossa... O potser recordeu les sessions de cine mut amb Joan Pineda al piano, la nit que us vau adormir veient un Kurosawa, els entrepans de pernil del bar de la Filmo, aquell altre senyor que seia sempre a la segona fila...).

Ja està? D’acord, doncs. Resulta que el cine Aquitània ha acollit la Filmoteca durant 20 anys exactes, des del 22 de novembre de 1991. No sé si aquesta precisió respon a qüestions de contracte immobiliari, o si al darrere hi ha un esperit juganer. En tot cas, m’agrada la rodonesa de la data i fa joc amb la tria curiosa de les tres pel·lícules amb què avui s’acomiada. Començaran amb El último show, de Robert Altman, que recull la gravació de l’episodi final d’un programa de ràdio. Després projectaran The Last Picture Show, de Peter Bogdanovich, una història al voltant de la darrera sessió de cine en un poblet de Texas. La tercera sessió de la nit serà una picada d’ullet cinèfila: Riu Vermell, de Howard Hawks, que és també la pel·lícula que es miraven en el poblet de Texas. Es pot dir, doncs, que els espectadors que vagin a la Filmoteca imitaran als actors de la pel·lícula anterior.

Aquest impuls lúdic, d’algú que pensa i es diverteix amb el que fa, és una bona recepta per atreure espectadors a la nova Filmoteca. No deu ser fàcil, suposo. Hi ha gent amb tants prejudicis que se la imaginen com una cova on només fan pel·lícules amb subtítols, en blanc i negre, i a la sortida t’espera José Luis Garci per examinar-te. L’error és no saber entendre que totes les pel·lícules, velles o noves, poden dir-nos coses sobre el present. És el cas del western que faran aquesta nit a l’última sessió, Riu Vermell: la tenacitat de John Wayne pot servir-nos d’exemple quan haguem de cavalcar en l’àrid paisatge polític que des d’avui es comença a formar a banda i banda del Mississippí. Arri, cavall!

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de novembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir