dijous, 3 de novembre de 2011

Deixar-hi el coll

En plena jornada de portes obertes a tots els cementiris m'arriben a les mans dues novel·les negres que poden anar de bracet. Entre d'altres coses perquè pràcticament comparteixen títol en català. Són les últimes obres dels dos novel·listes mediterranis que van formar amb Manuel Vázquez Montalbán una tríada del Mare Nostrum: el sicilià Andrea Camilleri i el grec Petros Markaris. L'una du per títol Amb l'aigua al coll. L'altra Amb l'aigua fins al coll. En castellà una de les dues també es diu Con el agua al cuello però l'altra se n'allunya: Por la boca muere el pez. La cosa té el seu delicte (monetari). La novel·la del grec Markaris surt publicada a Tusquets, traduïda a quatre mans tant en català (Montserrat Franquesa i Joaquim Gesti) com en castellà (Samara Spiliotopulu i Ersi Marina). El títol original de la novel·la al·ludeix a uns préstecs pendents de pagament, un tema ben actual a la Grècia contemporània, que trobo traduït arreu com Expiring loans. Veig que l'escriptor Rafael Vallbona, al seu blog, diu que un títol millor fóra Deute sobirà. És possible. Però a can Tusquets han tirat pel dret i s'han llançat a la piscina per recórrer a la coneguda imatge de tenir l'aigua al coll. Després, m'imagino que de manera conjunta amb els quatre traductors, estenen la decisió aquàtica a les dues traduccions i només tenen una vacil·lació preposicional (fins), que refina els catalans, tot fent-los més fins. És a dir, que el badoc de llibreries trobarà exemplars de Con el agua al cuello al costat d’altres que diuen  Amb l'aigua fins al coll
 
A la taula del costat, el títol castellà de Markaris té una parella de ball catalana menys fina: Amb l'aigua al coll. Si no fos que, en aquest cas, la parella no la fan els traductors sinó els autors, perquè la signen Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La primera col·laboració de dos monstres (volia escriure mestres i m'he catarellitzat) de la novel·la negra italiana. Camilleri, el pare de l'inspector Salvo Montalbano, i Lucarelli el pare de la inspectora Grazia Negro. L'operació no és inèdita (aquí mateix Andreu Martín hi ha jugat amb Gemma Lienas), però resulta interessant per als lectors de les dues sèries, perquè l'homicidi que investiga la inspectora Negro a Bolonya té una víctima de Vigata, de manera que la inspectora decideix posar-se en contacte amb el seu col·lega Montalbano i la investigació es fa a quatre mans, igual com la novel·la. En aquest cas, la traducció al castellà de José Moreno que publica Papel de Liar s'allunya un pèl de l’otorrino: Por la boca muere el pez. L'original en italià és Aqua in bocca. Recordo que quan Edicions 62 va fer la festa dels vint-i-cinc títols de Camilleri traduïts al català, que és tota una fita, el traductor oficial del sicilià al català, Pau Vidal, va explicar les seves hilarants batalles amb l'editora pel títol del nou llibre. I justament era aquest, Aqua in bocca. Vidal va basar la seva intervenció en una aproximació irònica, feta amb ardor montalbanesc, sobre tots els títols de novel·la que li havien tombat. I va vaticinar que això tornaria a passar amb l’última. Ell proposava traduir Acqua in bocca com Aigualpap, així tot junt, perquè l'expressió italiana, tan gràfica com la catalana de ser un bocamoll, es fa servir a la novel·la com a exhortació. Però també va vaticinar que s'acabaria imposant el seny de l'editora Pilar Beltran i la novel·la sortiria al mercat amb un títol tan elegant i pertinent com Amb l'aigua al coll. Ho tenia coll avall i l'encertava. El que no devien saber ni ell ni l'editora ni tampoc els editors de Tusquets, que el seu coll coincidiria amb dos colls grecs en la mateixa collita.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 1 de novembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir