El futur de les ciutats

L’altre dia tafanejava en una llibreria i de sobte em vaig posar molt content: Muerte y vida de las grandes ciudades, el mític assaig de Jane Jacobs que va publicar fa poc Capitán Swing, ha arribat a la segona edició. Coets, xampany. Encara hi ha esperança, em vaig dir en ple atac injustificat d’optimisme. Si no coneixen el llibre, però viuen en una ciutat, surten al carrer, es passegen pel parc i compren a la botiga de la cantonada, els recomano que se’l llegeixin. Si no tenen temps, poden fer una altra cosa: en compren un exemplar i el regalen a l’alcalde i al cap d’urbanisme de la seva ciutat. Ells no tenen excusa.

En realitat, Muerte y vida de las grandes ciudades és una falsa novetat i és sobretot un llibre supervivent. Als Estats Units es va publicar el 1961 i, des d’aleshores, les idees i actituds que defensa s’han tornat cada cop més radicals. A Espanya s’havia editat als anys 60 i 70, però després es va esfumar, i no és casualitat que aquesta absència de gairebé 40 anys coincideixi amb l’arribada de l’especulació urbana als anys 80. ¿Quines són les idees i actituds de Jane Jacobs? Doncs les d’algú que defensa un model de ciutat basat en les relacions humanes, amb els carrers i parcs com a punt de trobada, que creu en la diversitat cultural i prefereix la varietat a la uniformitat dels edificis.

Aquest és un llibre contra els suburbis, les cases aparellades, els centres comercials. La seva autora va ser una activista social que als anys 50, a Nova York, es va rebel·lar contra els plans urbanístics que pretenien arrasar la part baixa de Manhattan. Les seves xerrades van motivar un moviment social i veïnal de rebuig que va aconseguir revocar els canvis. Aquesta inquietud la va portar a escriure Muerte y vida… , que aviat es va convertir en un llibre de referència. La mala notícia és que el futur urbanístic que temia Jane Jacobs és avui una realitat desastrosa. Aquesta nova edició, doncs, arriba per alertar-nos –com diu Manuel Delgado, un altre que déu n’hi do, al pròleg– «de l’aliança sagrada entre polítics, mercaders, arquitectes i planificadors».

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de novembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma