dilluns, 14 de novembre de 2011

I Duran Lleida va actuar en un concert punk

Tota la setmana igual. Per exemple: escolto la ràdio al cotxe i de sobte interrompen el programa per donar una notícia urgent. Connecten amb una plaça de toros on Jorge Fernández Díaz feia un míting de campanya. Un locutor explica que, quan el polític ja s’acomiadava, un platet volador amb les sigles de PP al fuselatge ha baixat del cel, s’ha acostat a la plaça i ha enviat un missatge telepàtic a tothom: tranquils, ha dit, això és una invasió extraterrestre i venim a salvar Espanya. Mentrestant he vist que el cel es tenyia d’aquell color blau PP.

O per exemple: vaig a comprar al mercat i, quan sóc a la peixateria, s’acosta un grup de gent. Al centre hi ha Carme Chacón en campanya, envoltada de càmeres. Parla amb la peixatera, li pregunta pel preu de la gamba de Palamós. La peixatera li fa un promesa: si el PSOE guanya, li diu, la convidaré a menjar la millor sarsuela del món. Eufòrica, Chacón s’hi torna: i si guanyem per majoria absoluta, jo em comprometo a parlar sempre en català a Madrid. Un “oh” d’admiració s’escampa pel mercat.

I amb els altres candidats em passa el mateix. La campanya electoral de debò és mecànica, repetitiva i tan carregada de tòpics que, ja ho veuen, m’intoxica la imaginació. Els mítings i debats transcorren en un estat d’abúlia que només deu ser suportable des de la militància cega, i no és el meu cas. Potser amb l’excepció de Joan Coscubiela i Alfred Bosch, que paguen la novetat, els candidats van amb el pilot automàtic i eviten els conflictes. El moviment dels Indignats no és tema de discussió, i això que és l’únic electroxoc que darrerament ha rebut la societat. Les retallades socials s’han convertit en un exercici de cinisme: sempre són culpa de l’altre. Encara no hem sentit una idea original i totes les propostes sonen a oferta de grans magatzems. Més que votants, semblem clients obligats a comprar alguna cosa.

En aquest context sobresurt la decisió de Mariano Rajoy de no oferir rodes de premsa durant la campanya. El seu missatge no admet discussió, doncs. Es pot veure com un acte de prepotència, però també de por. A mi em fa pensar en aquell acudit de les dues noies a la discoteca, la guapa i la lletja. La lletja parla amb tothom i la guapa només fa posturetes, s’arregla els cabells, però no obre mai la boca. Quan finalment algú li pregunta per què no parla, la guapa gosa dir, amb una veu de monstre i un accent vulgar: “¿Per què? ¿Per cagar-la?”.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de novembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir