Esplendor i decadència del paraigua

Una de les conseqüències de la pomposa decadència d’Occident, com a mínim per aquests verals, és que la gent ja no sap portar el paraigua. Ho veiem aquests dies que plou amb una pluja bonica, feta perquè puguem treure’l com qui passeja un animal de companyia. Els símptomes d’aquesta decrepitud es poden seguir fàcilment, començant per la falta de pràctica. Vas a un d’aquests països en què distingeixen 20 maneres de ploure diferents, com a la Gran Bretanya, i t’adones que la gent ja neix ensenyada. Agafen el paraigua sense pensar-hi, amb naturalitat, i sobretot saben caminar per la vorera sense convertir-ho en un esport de risc. A Munic, per exemple, jo he vist gent que va amb bicicleta i paraigua, i encara els sobra energia per xiular alguna tonada que els faci el matí més alegre.

Aquí, no. Aquí la principal expressió de la nostra ineptitud són aquells paraigüers que trobem a l’entrada de botigues i cafès. Sovint es tracta d’una paperera bruta on tothom va entaforant els paraigües a mesura que arriba, sense vigilar per la salut de l’objecte, i després quan marxen agafen el primer que troben i ja t’espavilaràs.

Aquesta promiscuïtat dels paraigües s’esdevé perquè cada vegada els fan més de nyigui-nyogui, més de joguina, i no els donem cap valor. Com que se suposa que el progrés significa fer les coses més petites i automàtiques, cada dia es veuen menys paraigües de pastor, o de capellà rural, d’aquells que un cop oberts fan una mena de carpa que té eco i tot. També escassegen els models nobles, pesants, amb el mànec de fusta i la punta d’acer perquè degoti bé. ¿On han anat a parar? Jo sospito que la gent els guarda a casa amb massa respecte, com una joia que no es posen per por de perdre-la, i acaben refiant-se d’aquells altres paraigües sense personalitat, tan barats i senzills que semblen d’un sol ús. Els compren quan cauen quatre gotes i deu minuts després, si una ventada els desmunta, els llencen amb despit al mig del carrer.

¿Qui és el culpable d’aquesta decadència? L’arribada de l’anorac amb caputxa va fer molt de mal, és clar. El canvi climàtic ens desorienta cada dia més. Els homes del temps ens atabalen amb tanta ciència. Tal com va tot, però, podria molt ben ser que fos culpa dels bancs. Al capdavall, algú va definir els bancs com aquells senyors que et donen un paraigua quan fa bon temps i te’l prenen quan es posa a ploure. Ara mateix, el xàfec sembla imparable i cada cop hi ha més gent a la intempèrie.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de novembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma